Entre els plecs de la memòria

Les antigues festes de Sant Antoni al poble de Sant Climent (3)

|

Valorar:
Visto 37 veces
preload

La carrossa d’inspiració oriental vista en detall. Dalt: José Luis "de s’Olivera", Margarita de Binidalinet, Joana d’Abdabusset, Magdalena de Cas Fuster i Catalina "Sales". Baix: Pedro "Magat", Milagros Pons Moll, Práxedes de Cas Tix i Margarita de s’Olivera. - Fotos: ARXIU ASSOCIACIÓ VEÏNS SANT CLIMENT

06-11-2015

DIMONIS
Les figures més emblemàtiques del les festes celebrades al poble de Sant Climent amb motiu de Sant Antoni eren les dels dos dimonis, que –com antics xamans– amb la seva aparença terrorífica d’un vermell encès, el cos de calavera blanca i la seva actitud irreverent, saltironejaven per entre els festers, espantant les criatures i atiant la piuladissa de les al·lotes. Generalment no es revelava la personalitat d’aquells que els encarnaven, eren els que manco et pensaves.

Un any va fer de dimoni en Miquel “es Xoriguer”, un home fadrí que vivia davant el Forn Vell i que no veien mai pel carrer, si no era a la feina o “al barri” de Maó. Ho van saber al cap de temps que havia representat aquell personatge. Altres anys ho van ser en Juanito de Cas Ferrer, en Joan “Ritu” o en Nicolás Camps. Miquel Vinent va ser un dels molts dimonions que van participar de la festa al llarg dels anys, els dimonis petits, representats per al·lots, vestien camisa blava i calçons negres, però no duien careta, acompanyaven els dos dimonis en les seves trapelleries.

Encara a l’època de l’apogeu de la festa, n’Enrique des Forn (1924-1998), home molt arter en tot el que es proposava, va fer les carotes noves dels dimonis. L’any 1997, després de molts anys d’oblit dels “àngels caiguts”, n’Enrique va refer unes altres carotes, les mateixes que aquests anys surten el dissabte de Sant Antoni durant l’encesa del fester enmig des Pla en la torrada de sobrassada i botifarró organitzada per l’Associació de Veïns.

ANECDOTARI
El capvespre de la festa, tal dia com avui, muntaven una tarima devora l’aixeta des Pla, d’on el capellà beneïa les bísties; si ara hi duen cans i altres animals de companyia, a la primera època hi compareixien matxos, mules, cavalls i ases. Tal vegada per aquest motiu, a més del patronatge, la festa també era coneguda com “Sant Antoni des ases”, al respecte mon pare, Pere Sintes Pons “de Cas Ferrer”, ens solia contar que un visitant un pèl ofensiu havia dit: Sant Antoni, que no és sa festa des ases?, al que va respondre, sí, però tenim sort des que venen de fora.

Maria Pons Sintes (1933), viuda de n’Enrique des Forn, recorda que la famosa carrossa de la guiterra, que vam veure dijous passat, va ser construïda dins la cotxeria de can Xec de Cogó, i que quan arribà l’hora de treure-la no havien calculat que pogués voltar, la van haver de tallar.

En Miquel “de sa Casa Nova” (Sant Lluís, 1921) va estar llogat a Mussuptà Vell, té present que un missatge de Ca l’amo en Xec hi va menar la colla de matxos junyida a l’arada, carregada dalt l’espatlla, rella posada, fuet en mà, en cos de camisa i arremangat, com si llaurés.

Aquells anys passaven grups al·lotes per les cases de poble i dels llocs per arreplegar els doblers que els organitzadors destinaven a pagar els premis a les carrosses i donar deu pessetes als que feien de Sant Antoni i els dos dimonis. El poble era petit i tots anaven a la una, apuntaven les donacions, que podien anar de deu cèntims a un duro, segons les possibilitats de cada un. Si n’hi sobrava, ho donaven a l’església.

Com un acte més de la festa, l’any que Martí Escudero “s’Esparter” comprà la màquina de tir al plat, el 1944, la va estrenar el dia de la festa de Sant Antoni a Sant Climent, concretament al carrer de sa Rama, que, com saben els santclimenters d’una certa edat, és l’actual carrer de Sant Miquel.

MÉS CANÇONS
En el primer capítol d’aquesta sèrie de tres vam mostrar unes quantes de les cançons pròpies de la festa, començant per aquell “A disset és Sant Antoni, a vint Sant Sebastià...”, que era com la tornada de tota una sèrie. N’hi havia una munió de variants, unes eren interpretades al final de les cerimònies religioses –completes i missa major– i d’altres es cantaven pels carrers en un to més festiu i fins i tot irreverent.

Aquí en teniu tres més, recuperades gràcies a la bona memòria de n’Eulària Carreras; a les dues primeres s’encomana al sant la protecció dels animals.

Sant Antoni és un bon sant
qui en té un dobler li dóna
i mos guarda s’animal
tant si és de pèl com de ploma.

Sant Antoni gloriós
guardau-mos sa porcelleta
que en tenc una pesseteta
per una missa dir-vos.

Sant Antoni, Sant Antoni,
Sant Antoni des porquet
a ses joves fa carotes
i a ses velles fa l’ullet.

Aquestes i altres estrofes eren impreses en paper, com la partitura, que no he aconseguit trobar. Si qualcú les té, li agrairia que em deixés treure un còpia.

FINAL DE LA FESTA
La festa de Sant Antoni, a la postguerra, era organitzada per un grup de santclimenters, encara que per les seves connotacions religioses i el control social exercit per l’església, aquesta tenia un fort ascendent sobre el actes celebrats, fet que de vegades, i més cap al final de les mateixes, va provocar la divergència entre uns i altres.

Una mostra d’aquesta dissensió la trobam en el tema del ball. El “senyor Joan”, capellà del poble, no volia que el vespre de Sant Antoni fessin ball al Casino, considerava que era una festa d’església. Encara hi ha qui recorda el missatge macabre que algú li deixà per aquest motiu: un tord negre penjat a un arbre davant la rectoria.

Quasi tan consubstancial amb la festa com és la música, sembla esser-ho l’alcohol, encara que no siguin comparables les conseqüències si no es pren amb moderació. El dissabte vespre s’encenien els festers als caps de cantons i es torrava sobrassada i botifarró, i també corria “molt de ginet”, que per alguns acabava “en gateres”. Sant Antoni qualcant damunt l’ase feia creus als dimonis, que s’ajupien a terra; amb el relaxament dels costums, alguna vegada mentre el sant feia la creu a un dimoni, l’altre –més falaguer– hi anava per darrere i el feia caure de l’ase.

Tanmateix, la gota que va fer vessar el got, va ser el rumor que un dels dimonis havia donat un empenta a una dona cap a damunt un fester, cosa que no era certa, però va ser motiu suficient per deixar de celebrar la festa que ja havia adquirit caràcter de tradicional. En Miquel des Forn Vell va dir als organitzadors: s’ha acabat de fer sa festa, heu d’anar a rallar amb es capellà.

Una comissió de Sant Climent, de la que podrien haver format part en Biel de Mussuptà Vell, en Benito des Casino i en Toni Garrigueta, va anar a Ciutadella a parlar amb el bisbe, però no van aconseguir tornar amb el vist-i-plau per seguir amb la festa, asseguren que aquest els va dir: els dimonis no sortiran mai més. Hi va haver molt de disgust quan acabà Sant Antoni.

Un dels testimonis recorda que l’any venidor van provar de fer la festa sense dimonis, però que va resultar un arròs sense carn, va ser un fracàs. Del final de la celebració amb dimonis inclosos en fa més de seixanta anys, el 1948. Durant uns quants anys no es va fer cap acte al marge dels purament litúrgics i la benedicció d’animals a les escales de l’església. A partir del 1955, casualment el primer d’ençà que el “senyor Joan” deixés Sant Climent, el dissabte es van fer festers al carrer, però ja no van tornar sortir dimonis, ni dimonions, ni aquelles carrosses d’altres temps.

Tampoc no podem oblidar que es tractava d’una expressió festiva nascuda de la religiositat popular ritualitzada a través d’elements simbòlics: Sant Antoni en representació del bé i protector dels animals domèstics, i els dimonis com a encarnació del mal. Amb la progressiva secularització de la societat, aquests elements de cada vegada s’allunyaven més de l’imaginari popular, més propici als components profans i purament festius.

Ara fa uns anys, els dos dimonis reconstruïts per n’Enrique des Forn, van tornar aparèixer la nit de dissabte de Sant Antoni entorn al fester i la torrada, l’únic element distintiu respecte de les torrades que es fan a tots els pobles de Menorca, i darrer vestigi de les festes instaurades els anys vint.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.