La nació dels menorquins 726 anys (1287-2013)

Origen històric de la diada de Menorca baix el patronatge de Sant Antoni

|

Valorar:
Visto 34 veces

El dia 17 de gener de 2013, es celebra a Menorca, el 726 aniversari de la reconquesta cristiana de Menorca, i la seva posterior repoblació.

Els principals trets d’aquest període històric, són breument desgranats, a n’aquest article, que he denominat “La nació dels menorquins”, on he considerat diferenciar els següents apartats :

- Antecedents històrics.
- El fet religiós.
- La llengua i l’estendard dels menorquins.

La paraula “nació” té el seu origen a la paraula llatina “nâtio”, que es refereix allò relatiu al fet de néixer, la qual cosa també inclou els trets socials, culturals i territorials que envolten la persona, on destaca la llengua materna, el col·lectiu humà al que pertany, així com el territori i el col·lectiu nacional al que queda adscrit el nou membre.

La societat civil de Menorca, avui és oberta i plural, amb però des del punt de vista social i cultural, gaudeix d’una uniformitat on destaca, clarament, els valors culturals característics de l’Europa occidental, inspirats en Grècia (Democràcia, pensament, art i ciència), Roma (Institucions jurídiques i llengua llatina, entre d’altres) i el Cristianisme (Creences majoritàries basades en la tradició judaica i cristiana, de l’antic i nou testament, humanisme cristià, drets humans i fe).

ANTECEDENTS HISTÒRICS
Segons les fonts històriques existents als arxius de la Corona d’Aragó (Barcelona), els arxius del Regne (València), i les referències documentals de cronistes i erudits, cal destacar el més famós i preciós llibre de la cristiandat, a l’edat mitjana, el qual descriu les gestes militars de Jaume I, que escriu en primera persona, durant la segona meitat del segle XIII, i que forma part dels següents tres llibres que fonamenten l’antic Regne de València :

1. El Llibre dels Fets.
2. El Llibre dels Furs.
3. El Llibre del Repoblament.

Es tracta del Llibre dels Fets, on es descriu que Jaume I a l’any 1.231 va aconseguir el vassallatge del musulmans de Menorca, per mig del Tractat de Capdepera, signat el 17 de juny de 1.231, entre el Rei En Jaume I el Conqueridor i Abu Abdallah Mohamed Ben Hissan, i que sotmet l’Illa de Menorca, al Rei cristiá.

Conta el Llibre dels Fets, com aquest estatus jurídic, va durar des de 1231 fins a 1282, any en que el sarraïns de Menorca, varen trair als cristians, la qual cosa va precipitar els posteriors esdeveniments de 1287 (56 anys després del Tractat de Capdepera).

El 17 de gener de l’any 1287, dia de Sant Antoni, comença la reconquesta cristiana de Menorca, pel monarca n’Anfós III (Rei d’Aragó, Rei de València i Comte de Barcelona), fill del Rei Pere I de València-Pere II de Barcelona-Pere III d’Aragó, i nét de nostre Rei Jaume I “El Conqueridor”.

El Rei Anfós III (Neix a València a l’any 1265 i mor a Barcelona el 18 de juny de 1291), posa peu en la petita illa del Rei (Illa dels conills), el 5 de gener de 1287, al centre del port de Maó, iniciant posteriorment el desembarcament de les tropes catalanes a Menorca, i les operacions bèl·liques front als sarraïns, a la zona del lloc de Sant Antoni (S’altra banda d’es port de Maó) i a sa Colàrsega.

El rei n’Anfós III, confia plenament amb el seu capità valencià, Pere de Lesbia, home honrat i ciutadà de Valencià, ... el qual posteriorment rebrà l’ordre de repoblar l’illa de Menorca de bones gents vingudes de Catalunya, fonamentalment de comarques gironines. Menorca va ser, el darrer territori de les Illes Balears, incorporat a la cristiandat per la casa dels Comtes de Barcelona (Corona d’Aragó) a l’any 1287.

Aquesta setmana la Universitat de les Illes Balears (UIB), celebra unes jornades, al voltant de la Batalla de Muret, i que enguany fa 800 anys. El Llibre dels fets fa referència a la desfeta de la batalla de Muret (Occitània), a prop de Toulouse, que el Rei Pere d’Aragó i Comte de Barcelona, pare del Rei Jaume I, pateix a l’any 1213, a mans de Guiem de Monfort, home occità a les ordres del Rei de França, que venç, en aquesta batalla, i dona mort al Rei Pere, el dijous 12 de setembre de 1.213, quedant orfe el seu fill Jaume I, el qual serà posteriorment custodiat i educat pels cavallers templaris al castell de Montsó, al pre Pirineu d’Osca.

El Rei Pere d’Aragó i Compte de Barcelona, després de participar activament a la Batalla de les Navas de Tolosa, contra l’Islam, a l’any 1212, junt als altres reis cristians de la península Ibèrica, torna als seus dominis territorials occitans, per a defensar als bons homes, i als nobles occitans, front a les conspiracions dels bisbes de Roma a Occitània, aliats amb el Rei de França.

Després d’aquesta data l’Església de Roma, no vol un enfrontament entre els regnes cristians d’Aragó i França a terres occitanes, ja que encara esta pendent la reconquesta cristiana als sarraïns dels territoris peninsulars. En aquest context històric, la resistència dels bons homes, te un nou episodi en l’assalt de Mont Segur (Occitània), la muntanya segura dels càtars, on varen morir homes, dones i nadons a l’any 1244.

L’Església de Roma, te encetada la creuada, a la península Ibèrica, on els sarraïns han sigut vençuts, per primera vegada a les Navas de Tolosa (Serra Morena), a l’any 1212, des de que a l’any 711 creuaren l’estret de Gibraltar. Les noticies d’aquesta victòria corren per tota la Cristiandat, i és el punt d’inflexió de la presència  sarraïna a l’Europa cristiana.
L’Església de Roma, amb el seu poder temporal i religiós, utilitza les Ordres religioses i militars, de caràcter internacional, i els regnes cristians peninsulars de Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Casa del Compte de Barcelona, cap a la recuperació dels territoris de la península Ibèrica. Aquests regnes cristians es consoliden a Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Catalunya.

En aquest context europeu, la casa dels Comtes de Barcelona (Corona d’Aragó), conquereix Mallorca a l’any 1229, Morella a l’any 1232, Peníscola i Borriana a l’any 1233, Eivissa i Formentera a l’any 1235, València a l’any 1238, Alzira a l’any 1242 i les terres alacantines a l’any 1245.

Finalment el darrer territori musulmà es conquerit el 17 de gener de l’any 1287, dia de Sant Antoni, es tracta de la reconquesta cristiana de Menorca, pel monarca n’Anfós III d’Aragó.

Ben igual que la repoblació cristiana de les comarques al sud de l’Ebre, la resta de les Illes Balears, les terres valencianes, les terres alacantines, i finalment l’illa de Menorca, des del 1.287, la repoblació de Menorca, es va fer, fonamentalment amb pobladors de les terres de Catalunya, descendents dels “bons homes” d’Occitània.

EL FET RELIGIÓS

L’església catòlica, és l’institució més antiga d’Europa, és un ens anterior al naixement dels regnes i dels estats moderns europeus, i per tant, té presència al territori menorquí des d’època tardo-romana.

Els pobladors de Menorca, com a membres de l’Imperi Romà, i dins del Mare Nostrum, sembla que varen conèixer la Paraula de Crist en els primers segles de l’era cristiana, i tenim bon testimoni d’aquesta realitat a la basílica cristiana de Son Bou (Alaior), entre d’altres indrets. Fa més de 1600 anys que Menorca viu baix el signe de Crist, i això ho confirma la Carta del Bisbe Sever del 418 d.c.

L’església de Roma va fixar el dia 17 de gener com el dia de Sant Antoni. Sant Antoni és originari de l’alt Egipte, es un sant eremita cristià copte (Cristians d’Egipte). Neix a l’any 251 de la era cristiana a Comas (Alt Egipte), i mor a l’any 356 al Mont Colzim, al seu Egipte natal.

Sant Atanasi i San Jeroni relaten la seva vida, la qual es recollida al Llibre d’Or (Segle XIII) escrit pel genovès Santiago de la Voràgine. Sant Antoni dona la passa de deixar els ben materials i comença una vida ermitana, evitant la vida en comunitat. Va curar, simbòlicament, de ceguesa a uns animals.

Sant Antoni vist l’hàbit amb una gran creu tau, que és el autèntic signe del regne de Crist. Aquesta creu tau, és la darrera lletra del alfabet hebraic i la lletra onzena del alfabet grec, que també utilitza un altre sant emblemàtic, Sant Francesc d’Assís.

El profeta Ezequiel parla d’aquesta creu com el signe dels triats per el Pare del Cel, el Elohim Adonai dels hebreus.

San Joan evangelista a les revelacions de l’Apocalipsi 7, 2-4, ... diu : “Després vaig veure a un altre àngel que pujava d’Orient, d’on surt el sòl, i tenia el segell del Deu viu, i va fer un crit a gran veu als quatre àngels, als que els hi havia donat poder de fer dany a la mar i a la terra, dient ; No faceu mal a la terra, ni a la mar, ni als arbres, fins que haguem posat el segell T a les fronts dels servents de Deu. I vaig escoltar el nombre dels senyats ; cent quaranta quatre mil senyats de totes les tribus d’Israel”.

La Tau cristiana (T), així com de la Tau precristiana (T), és el símbol esotèric i exotèric de Menorca, tan màgic i tan visible a les “Taules” prehistòriques menorquines, com als hàbits del nostre patró Sant Antoni.

Aquest signe cristià, també ho és de la muntanya sagrada dels menorquins, el gran altar natural que porta el nom  de “Monte del Toro”, muntanya T. Aquesta muntanya sagrada esta situada al centre exacte de l’illa de Menorca, on les forces tel·lúriques es manifesten, amb tota la seva intensitat, des de fa milers d’anys.

Sant Antoni representa una humanitat, redimida pels coneixements de les ensenyances de Jesucrist, fill del pare celestial. Aquest sant porta dominat el pecat de l’home, simbolitzat per un porc, animal de baixos instints per a totes les religions.

Els dimonis que representen els set pecats capitals, i les potestats de les forces del mal, simbolitzades amb els colors negres i vermells, ballen al voltant de Sant Antoni, intentant temptar i conquerir la seva ànima, i arrossegar-la cap als inferns.

Els dimonis sempre ballen amb els focs de l’infern encesos, així és a tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (València, Catalunya, Balears, Occitània i Provença, entre d’altres).

La cançó popular diu : “Sant Antoni i el Dimoni jugaven al trenta un, el Dimoni va fer trenta i Sant Antoni trenta un”. Aquesta antiga cançó expressa, clarament, la victòria de la virtut cristiana front a les forces de la foscor.

Sant Antoni porta el signe de Deu al seu pit, manifestat que és un ésser de Deu, portant l’anyell místic de Déu, la veritat, i per tant s’entén que és el poble de Jesucrist, el que ha fet front a les boires del pecat, entenent pel pecat, com el viure allunyat del coneixements de les lleis divines, en ple solstici d’hivern, l’època mes fosca de l’any.

El solstici d’hivern és un temps màgic per a tota la humanitat. És el temps on la foscor guanya a la llum, des de el punt de vista solar i astronòmic, i per tant, simbòlic, i ha sigut celebrat abans de la cristiandat, com a solstici d’hivern per les grans civilitzacions (Semites, Egipcis, Malles, Grecs, Romans ...).

A l’edat mitjana, nostra illa es reconquerida per a la Cristiandat. L’Església romana vol un occident cristià sense cap discrepància religiosa, i els reis de l’antiga Corona d’Aragó, ho aconseguiran en aquest indret d’Europa, expulsant als sarraïns de les Illes Balears, i de Menorca, per repoblar de noves gents cristianes sa nostra illa, les quals ens porten novament un ordenament jurídic europeu, una fe cristiana i la nostra llengua llemosina.

LA LLENGUA I L’ESTENDARD
DELS MENORQUINS

Menorca celebra la seva diada, amb il·lusions renovades, i amb una clara consciència de poble. El 17 de gener de 2.013 es celebra el 726 anys del naixement de una realitat molt antiga i singular. Amb aquests set cents vint i sis anys, s’han conservat els trets mes fonamentals : La fe cristiana, la llengua catalana i nostra senyera.

La llengua dels menorquins ens uneix a una comunitat llingüística, i nacional, molt més ampla, a les terres de l’occident de la cristiandat romana (Occitània-Provença, Aragó, Catalunya, Andorra, les terres valencianes i al resta de les terres de Balears).

Aquesta nació menorquina parla una llengua romànica, antiga i preciosa, amb un parlar lluent i clar, és una llengua lliure, tan cristiana i respectable, com les nostres veïnes llengües de Castella, França, Itàlia, Galicia i Portugal, entre d’altres llengües romàniques.
Raimon Llull, erudit jueu convers, parla que a la baixa edat mitjana “La nostra llengua llemosina” té el seu origen a les terres de l’Occitània.

Els esdeveniments geogràfics, econòmics, religiosos, militars i polítics han estat conformant i modificant, durant tota la edat mitjana, els inicials trets de la nació dels menorquins.

L’estendard dels menorquins, és una variació de la reial senyera de la Casa del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, una bandera que ha sobreviscut a la gran diàspora territorial, política i jurídica, dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, governada pels familiars i fills de Jaume I, al Regne de València, Regne de Mallorca, Aragó, Catalunya, Rosselló, Occitània i altres territoris a la Mediterrània.

El poble de Menorca, avui viu baix les estructures jurídiques, polítiques i administratives, de la Comunitat Autònoma de Balears, dins l’Estat Espanyol, a la Unió Europea, i els seus habitants continuen parlant, majoritariament, la seva llengua catalana, i practicant la seva religió cristiana.

La llengua de la nació dels menorquins, i el seu estendard, són compartits, amb les seves variants particulars, per un bon grapat de territoris a les terres de Llitmoges, Migjorn Pirineus, Llenguadoc, Rosselló, Auvernia, Provença, Alps i Costa Blava (França), a Catalunya, Balears, Comunitat Valenciana i Aragó (Espanya), a l’Alguer de Sardenya (Italia), i Andorra.

En aquesta part del mon hi ha una petita nació, amb orígens cristians, on encara viu un poble, una llengua i una cultura, aquesta es la nació dels menorquins.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.