Pedraules

Caramell

| |

Valorar:
Visto 4 veces

Molts de matins m’aixec amb ganes d’escoltar el cantautor menorquí David Vidal. En som un fan incondicional. Tenc tots els seus discos compactes signats i dedicats. El cantant des Migjorn Gran té totes les qualitats que pot tenir un cantant actual. Una veu salabrosa i elegant. Una presència que desprèn calidesa i desimboltura damunt l’escenari. Una música que ens remet al cor de l’illa i a territoris exòtics i llunyans. Unes lletres que es mouen entre la reflexió i l’erotisme, la tendresa i l’absència de conformisme, la passió i la solitud, la ironia i un fi i selectiu humorisme. Nascut l’any 1974, David ha publicat quatre discos amb títols relacionats amb la terra, els elements de la natura i els sentiments: “Argila” (Blau, 2001), “Estalactites” (Blau/Discmedi, 2003), “Aire en Zel” (Blau /Discmedi, 2003) i “Ferida i Conjur” (Darumarecords, 2009). És graduat en música, especialitat fogot, pel Conservatori Professional de Música de Badalona. El bruixot de la fusió exacta de la música i la paraula, amb connotacions molt ben assimilades de Pete Seeger i Leonard Cohen, ha actuat a festivals i escenaris de Catalunya, Espanya i Bèlgica.

El que m’atreu del cantant menorquí és precisament aquest equilibri musical i literari entre pulsions aparentment contraposades i que estan molt ben representades en la natura en les formes cilíndriques de les estalactites i de les estalagmites. Les primeres, que donen títol al segon disc de David Vidal, són concrecions minerals que es formen a la volta d’una cova per infiltracions que contenen sals calcàries o silícies i que, amb el temps, el degotim que va caient va formant el seu contrari que rep el nom d’estalagmita. Pot passar que l’estalactita i l’estalagmita es trobin i formin una sòlida columna marmòria que aparentment no sostén res. És una metàfora casual de les cançons i de l’art musical de David Vidal. Explora els límits, transita per la frontera, enfronta els contraris de forma juganera, i ho fa amb tal esperit de trobada, de fusió i d’elegant mestissatge que aconsegueix crear una tercera forma nova com fan l’estalactita i l’estalagmita amb la columna marmòria que sostén la volta imaginària de l’illa. De fet, a Menorca, es fa servir un sol mot per anomenar aquests dos elements. “Estalactita” ve del grec i vol dir “que goteja”. “Estalagmita” també és un derivat del grec i significa “filtració”. En canvi, l’etimologia de “caramell” s’ha de cercar en el llatí i és un derivat de “canyeta”. A Menorca, també vol dir els trossos de pasta llargaruts de sagí o de carn de porc que surten de la màquina capoladora. Jo, quan torni a ser jove, vull ser com David Vidal.    

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.