Cinc anys de crisi laboral

|

Valorar:
Nunca vista

Malgrat les modernitats d’uns i les postmodernitats d’uns altres, que relativitzen la cabdal importància del factor treball en l’organització social i política de les societats del segle XXI, es manté amb força la corrent de pensament que considera que el treball (les dones i els homes que treballen i les condicions en que ho fan, i les persones que no poden treballar perquè no ni ha activitat econòmica) té una centralitat inqüestionable per a la cohesió social i, de retruc, per la pròpia democràcia. Comparteixo la idea, sintetitzada a la següent fase de l’escriptor i periodista Carlos Gabetta, segons la qual “la desocupació estructural massiva corrou inevitablement la vida social i acaba per afectar greument a la democràcia. Una societat sense oportunitats per a la majoria, estructuralment fracturada, no viu en democràcia i acaba per requerir alguna forma d’autoritarisme”. És amb aquesta preocupació democràtica i social amb la que s’hauria d’abordar la sortida de la crisi actual. És a dir, al meu parer, és tant o més important garantir mercats laborals democràtics i cohesionats socialment a on es pugui exercir la “ciutadania laboral” que mercats, més o menys especulatius, de deute sobirana. Dit d’una altra manera: Primer les persones i desprès la contenció del dèficit.És dintre d’aquesta lògica que des de la Fundació Gadeso hem volgut dedicar el primer numero d’aquest any 2013 de la revista digital Temes Socioeconòmics (disponible a www.gadeso.org) a comentar els principals trets del mercat laboral de les Illes Balears durant el primer quinquenni de crisi, fent especial esment a allò que ha passat l’any del que recentment hem girat la darrera pàgina del calendari. Convé advertir que aquest treball s’ha fet a partir de fons registrals (SOIB i TGSS) i que soc conscient que aquestes dades mitjanes tenen algunes carències per reflectir la realitat precisa de l’atur i l’ocupació. No hi ha dubte que és més escaient utilitzar les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA-INE) que, per cert, són les que utilitza el sistema estadístic europeu, Eurostat.

Tanmateix, estic convençut que, malgrat tot, les dades exposades són indicatives de les tendències que es donen en el nostre mercat laboral. Les podríem resumir de la següent manera: La pèrdua d’efectius laborals és permanent com ho corrobora la baixada d’un 12,7% d’afiliacions a la Seguretat Social en el quinquenni i d’un 2,5% l’any 2012; l’atur registrat creix en un espectacular 78,2% durant els cincs anys de crisi i un no menyspreable 5,1% el darrer any del quinquenni. En qualsevol cas, no em puc estar de demanar especial atenció a allò que considero més rellevant: Per una banda l’atur registrat de persones menors 25 anys que, des l’any 2008, ha crescut un 40% i escaigs, i, per l’altra, una dada d`escàndol com és que l’atur de llarga durada (persones amb més de 12 mesos ininterromputs en atur i sense participar a cap programa de Polítiques Actives d’Ocupació) hagi tingut un estirabot en el període de crisi d’un 245,6%. I no atura d’augmentar: un 8,3% durant l’any 2012.

Hi ha més dades referides a la contractació, a la temporalitat, a l’atur per illes, a les diferències segons el gènere o nacionalitat i, fins tot, s’ha calculat un Índex d’estacionalitat de l’ocupació laboral (percentatge de variació de les mitjanes d’afiliacions del total de persones treballadores a la Seguretat Social en el mes de juliol, respecte al mes de desembre) que l’any passat es situà en un 25,55, amb un creixement d’un 0,8 en el darrer any i d’un 2,8 en els cinc anys analitzats. I tot plegat sembla indicar que més austeritat i més desregulació laboral està endarrerint la creació d’ocupació i, alhora, provocant una gradual hegemonia d’ocupacions de mala qualitat en els mercats de treball.

Sembla que estem en preséncia de la definitiva mutació del clàssic mercat laboral amb equilibris interns, en allò que alguns autors han anomenat McJobs. Aquesta expressió que fa referència a la marca de menjar ràpid McDonalds (icona mundial dels treballs mal remunerats amb alta rotació i nuls equilibris), i a Jobs (treball en anglès) té en el cas de Balears característiques pròpies associades al nostre model econòmic súper depenent del turisme estacional.

Per tant, l’experiència -i les dades- d’aquest cinc anys de crisi ens duen a concloure que, per a la creació d’ocupació en quantitat i qualitat que garanteixi la cohesió social, el camí que sembla més correcte és el d’un canvi pausat, però canvi al cap i a la fi, de model productiu que incorpori valor afegit als nostres productes i serveis, millores tecnològiques i capacitat de major internalització a les nostres petites i mitjanes empreses.

Un canvi que garanteixi una millora de l’educació i la formació, la conservació del territori com el nostre bé generador de riquesa més important, la regulació administrativa de les activitats econòmiques i comercials, adaptada a la realitat d’un mercat pluri-insular i de dimensions geogràfiques petites, un millor finançament autonòmic que garanteixi l’impuls d’aquest procés de canvi i el finançament del seus costos de transició.
Però malauradament haure d’acabar aquestes línies amb un lament: allò que és important (canvi de model) no ens hauria d’impedir fer allò urgent i, en aquest sentit, seguir a aquestes alçades sense un Pla d’Ocupació de les Illes Balears que, malgrat les dificultats de finançament, posi en el centre del què fer de l’activitat política, social i econòmica les Polítiques Actives d’Ocupació, és, si més no, una irresponsabilitat. Tenint en compte que ni es fa l’important ni l’ urgent, potser realment es tracta de donar per bo allò que digué el sociòleg Georges Balandier: “Tota societat, segons els principis que la defineixen i l’organitzen, sacrifica a una part dels que la constitueixen”. Alguns han decidit sacrificar als més febles.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.