Època de muda

La ciutadania activa

|

Valorar:
Nunca vista

Debido a un error en el proceso de edición el texto del artículo firmado por Miquel Camps bajo el título “La ciutadania activa”, de ayer miércoles, no se correspondía al original, sino que era una opinión del mismo autor pero ya publicada anteriormente. En nuestra edición de hoy reproducimos el artículo correcto.

En ocasions es parla de la diferència entre ser “ciutadans” o ser només “consumidors”. Es tracta d’un tema en el qual val la pena incidir, perquè representa una de les claus principals per mirar d’entendre el dèficit democràtic que actualment afecta la nostra societat propera.

Les darreres enquestes venen repetint que una massa social creixent considera que “els polítics” són un problema més que no una solució. Segurament que ser la comunitat autònoma que lidera la llista de responsables públics imputats per corrupció no ajuda gens a millorar aquesta imatge. I molta gent dirà que, si hi ha corrupció, és lògic que hi hagi desafectació cap a l’anomenada “classe política”. Dins d’aquest plantejament, la corrupció seria el motiu i la desafectació el símptoma.

Això no obstant, hi ha d’altres teories que apunten que la corrupció només és un símptoma. Vindria a ser un senyal que mostra que, des de fa bastants anys (després de la transició?), la ciutadania ha anat abandonant la participació en les qüestions d’interès públic per centrar-se molt més en les coses personals o familiars. I les decisions en temes col·lectius s’han pres cada vegada més en els àmbits estrictament institucionals que, com tothom sap, estan regits per partits i formacions polítiques.

Unes poques persones, normalment reunides amb associacions, han mantingut la participació, l’opinió i la difusió de temes d’interès comú. Però sempre des de posicions difícils i, generalment, minoritàries. En aquest context de poca participació (i, com a conseqüència, de poc seguiment i vigilància del que es fa) hi troben bon espai alguns personatges amb poca ètica que aprofiten per introduir-se dins els partits amb l’únic objectiu de posar mà a la caixa comuna. La corrupció, idò, seria conseqüència del poc interès ciutadà en les coses que es decideixen.

Aquesta dinàmica sembla que està canviant en els darrers temps. Però la participació segueix resultant difícil. Casos de corrupteles a part, la realitat és que les institucions públiques reben amb recel el seguiment dels ciutadans.

Resulta curiós analitzar l’argumentari contradictori que es sol usar per combatre la voluntat de participació. Si els arquitectes opinen sobre la carretera, es respon que és competència dels enginyers de camins (com si les obres no tinguessin afectació sobre el paisatge). Però si són els propis jutges que opinen sobre les taxes judicials, es dirà que estan fent corporativisme. Amb tot, l’argument més usat és aquell que, en forma de crítica, diu que els ciutadans que opinen sobre qüestions d’interès per a la comunitat, “fan política”.  Usen així un concepció negativa de la política. És simptomàtic, perquè els que ho solen dir son gent amb responsabilitats institucionals, és a dir, polítics.

Si la cultura democràtica tingués un altra tarannà, “fer política” seria una cosa que s’incentivaria, perquè és garantia de projectes comuns, de més diàleg, de major transparència, de menors possibilitats de corrupció...

Perquè els ciutadans es preocupin de la política, han de ser alguna cosa més que consumidors. Es sol dir que a l’antiga Grècia va néixer la democràcia perquè la gent dedicava temps a la política. Ho podien fer perquè tenien esclaus que cobrien gran part de la feina. En el món actual (al manco fins abans de la crisi de 2008) hem substituït els esclaus per tecnologia i pels països del tercer món, però no hem usat la possibilitat de major temps lliure per participar en la polis.

No. Aquí hem dedicat el temps a buscar la manera de guanyar més, perquè estàvem posats en una espiral de consum, que requeria fer hores extres o buscar dues feines, per no quedar enrere en la possibilitat de poder seguir comprant coses. Tant de bo que ara, per necessitat o per virtut, aprenguem a consumir manco i a participar més.

El sacseig d’alguns paràmetres habituals és una oportunitat per començar a fer coses d’una altra manera. També és, en alguns casos, una necessitat. Així, hi trobem la necessitat dels partits polítics de replantejar-se alguns esquemes de funcionament. Però també la urgència d’una ciutadania més implicada. Malgrat les crítiques. Malgrat les dificultats. Amb l’ajuda de les restriccions econòmiques. Si no podem guanyar diners, si no podem anar comprant coses de manera automàtica, dediquem l’oportunitat a fer ciutadania. A fer política. De la bona.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.