Pedraules

Parrà

| |

Valorar:
Visto 9 veces
preload

06-11-2015

No puc escriure durant les festes de Nadal. Els bons sentiments, les bones intencions, els bons desitjos generals, estoven el meu temperament ja inclinat perversament a l’emotivitat. Em trob més còmode quan em fereixen els flancs amb els esperons. El cavall no sortiria per Sant Joan per pròpia voluntat. S’estimaria més pasturar per la tanca encara que després tregui el millor del seu caràcter enmig de la plaça des Born. Enguany, per acabar-ho de reblar, hem anat a escoltar El Cant de la Sibil·la a la parròquia de la Bonanova de Barcelona. El prestigi de Maria del Mar Bonet ens ha seduït. L’església reconstruïda després de la guerra civil és plena. No hi ha cap banc sense ocupar. La cantant mallorquina vesteix un senzill vestit negre. No és una representació teatralitzada. Canta amb la veu que sembla sorgida dels camps mallorquins. L’acompanya Lautaro Rosas amb un llaüt àrab. La veu femenina omple tots els racons del temple de sostres alts. El primer que em sorprèn de la lletra és la paraula que encapçala el segon vers: “El jorn del judici / parrà el qui no haurà fet servici.” He de confessar que no l’havia sentit mai. Tenint en compte que el drama litúrgic i cant gregorià és antiquíssim i les sibil·les són d’origen grec i eren personatges que endevinaven el futur a partir dels fenòmens de la natura, no ens ha d’estranyar l’existència de paraules arcaiques que només s’han conservat en textos sagrats. De fet, el primer manuscrit que dóna notícia del drama que anuncia l’arribada de la fi del món -res a veure amb la profecia maia- data del final del segle IX o del començament del segle X i es troba al monestir de Sant Marçal de Llemotges.   

Parrà  és una forma del verb Parer i significa aparèixer, comparèixer, fer-se visible, deixar-se veure. A més d’aparèixer al segon vers del Cant de la Sibil·la, també compareix al llibre de Ramon Llull Felix: “ara parrà quin vençrà, o veritat o falsetat”.

Després de la interpretació magistral de la sibil·la mallorquina comença la Missa del Gall. Molta gent s’alça i la gent que havia romàs dreta a l’entrada ocupa els bancs buits. Diuen que vaig néixer durant la missa del Gall. Jo no me’n record, però em sembla una bona manera d’acabar l’any l’assistència respectuosa a un ritual religiós que em retrau a la infantesa. L’olor d’encens, les veus dels oficiants, la devoció sincera dels parroquians que van a combregar...; tot plegat em torna a emocionar. Ensoldemà, llegesc a l’edició digital del diari Menorca la ressenya, amb foto inclosa, de la representació teatralitzada protagonitzada per l’excel·lent soprano Maria Camps i celebrada a l’església de Santa Maria. Em fa content. A vegades, tot conflueix en un mateix punt carregat d’energia positiva i està bé que aquest dia senyalat sigui la nit de Nadal. 

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.