De què anam?

Turisme diu que volen? Ha ha! (I)

|

Valorar:
Visto 2 veces

En el capítol anterior es nostro inefable espia es va colar a la festassa que havia organitzat el gobierno per celebrar el seu primer èxit contra l'atur. Així és, encara que sembli impossible. Aquell dia, un aturat de nom Rodrigo Rato havia aconseguit feina. I de la bona. "Ja en tenim un de col·locat!" es veu que cridaven tots mentre obrien bòtils de xampany francès.

Però angoixat per la confluència de tantes línies deficitàries d'AVE i per la por que la torre torta de Bankia li caigués damunt, l'espia va decidir fugir de la capital del Reino com més enfora millor. De tal manera que va entrar a una agència de viatges, va tancar els ulls i va comprar es bitlet de transport més car que tenien.

"Potser ha arribat el moment de conèixer Austràlia", va sospirar amb es bitlet a la mà. Però en obrir els ulls, la decepció va ser grossa. Li havien embardat un viatge en avió (petit) a l'Illa de les Vaques. Però tampoc no era qüestió de perdre el dineral que havia pagat i va acceptar el viatge com un repte per conèixer els confins de l'imperi administrat per la conxorxa de polítics i financers de la capital més ben comunicada i més aïllada d'Europa.

Però l'ofici d'espia estira i quan va arribar al seu destí, el nas el va menar cap a un blocau immens que deu ser l'únic de l'illa que no és a la costa. Diu que esta situat davant d'una plaça plena d'exòtiques palmeres, com si fóssim a l'Àfrica. I per més que tan espantosa arquitectura ho faci pensar, no és un bastió militar ni un refugi nuclear, és la seu del govern insular!

I va descobrir que allà també es dedicaven a salvar el país, amb la mateixa competència que ja coneixia. Així és que l'espia, seguint els consells del taxista que l'havia menat fins aquell indret, va tenir clar que s'havia de vestir d'assessor. I amb aquesta disfressa tan coneguda a l'illa, va poder arribar al cor de la casa sense cap dificultat i assistir a una reunió molt interessant.

– Y ustedes los de la empresa constructora –n'hi havia un que demanava, perquè es veu que volia estar ben segur de les garanties d'allò que estava a punt de perpetrar–, ¿m'ho diven de ver que amb aquestes rotondes ja no tindrem accidents de tràfic mai més?

– ¡Y tanto que se lo decimos, mi conseller! –va respondre l'altre–. ¡Si es un encargo muy apetitoso para nuestra empresa, ahora que pensábamos que ya nadie haría obras disparatadas... Bueno, a parte de algun AVE nuevo que nos encarga el gobierno cuando llegan las  elecciones.

– ¿Pero seguro que ya no habrá accidentes de tráfico? –va insistir el conseller, que es veu que tampoc no les tenia totes– Vam si encara diran que és culpa meva, si qualcú es mareja. Que el món està ple de desagraïts.

– Pràcticamente ninguno, se lo aseguro –va respondre el de l'empresa–. Bueno, como ahora, que por lo que veo no es que tengan muchos accidentes. Es que en realidad hay poco tráfico, en esta carretera. Si además controlan que nadie pase de los 80 por hora, el éxito está asegurado: ni un accidente más que hasta ahora.

– Y el presupuesto, ¿ja me l'ha ben ajustat? –va insistir el conseller–. Es que amb aquestes rotondes me gastaré tots els doblers que vam heretar de l'anterior govern, i si surt més car, no sé qui ho pagarà. Perquè de personal de salut i educació no ho podré treure, que a aquests ja els han plomat els meus superiors.

– ¡Ca, hombre! –que diu l'altre–. No se apure por esto, que usted tiene muy buenos padrinos. Y si es necesario, siempre podemos dejar pendiente de pago lo que falte, con unos intereses tan razonables que cuando vuelvan a gobernar los otros, se van a caer muertos.

– Y el paisaje, ¿qué? –va continuar el conseller–. Perquè aquí encara tenim un reducte que se l'estima, el paisatge, i que es pensa que atrau més bon turisme que les rotondes a dos nivells amb interseccions subterrànies...

– ¡Estos románticos! Si fuera por ellos mi empresa nunca se habría forrado –es va lamentar l'altre–. Pero no se apure, mi conseller, también vamos a solucionar esto del paisaje. Piense en la felicidad de los turistas, circulando raudos de una punta a la otra de la isla, entrando y saliendo de estas magníficas rotondas de niveles contrastados ¡Copacabana, se lo aseguro!


– Es que més tost, jo i tot trob que fan molt d'embalum, per l'estil de les que he vist a totes les carreteres de suburbi industrial del món, diria –va considerar, una mica espantat el conseller.

– Però mi conseller, si somos especialistas en paisajes, nosotros –va replicar una mica xuleta el de l'empresa–. Mire, cuando desembarquen nuestros empleados, les vamos a ordenar que no tiren bolsas de plástico y que apaguen las colillas antes de tirarlas a la carretera. Y que planten algun pino...

– Pues ya ha llegado el momento de decidirse –va respondre el conseller fent una alenada de tranquil·litat–. S'illa ho demana! ¡El progrés ho exigeix!¡Els amics del partit ho reclamen! ¡El president insular no piula!...¡I si vam poder fer un dic sense cap justificació econòmica, perquè no hem de poder fer una partida de rotondes subterrànies amb la mateixa justificació?

– Sin duda, mi conseller –li va respondre l'altre mentre es fregava les mans–. Y piense que se hablará mucho, de estas rotondas.  Y que usted será como un nuevo Kane, porque seguro que la carretera acabará llevando su nombre, aunque como la otra, la tenga que pagar el pueblo sin poder rechistar.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.