Quid pro Quo

El tresor de Santa Àgueda

|

Valorar:
Visto una vez

Diumenge, 15 de gener. Un grup d’amics, pares i mares de fills que són amics a l’escola, pugem fins Santa Àgueda. Era una excursió pendent i, en la proximitat de la Diada, queda millor. A l’escola, al llarg de la setmana, els han explicat quatre idees sobre la celebració.

Saben que era de nom el rei. A Santa Àgueda hi ha ambient, som molts els que pensem que és un bon dia per pujar, entre els diferents grups que fan la visita a la muntanya (per nosaltres ho és), som un centenar de persones. A la baixada ens trobem amb el conseller Cristóbal Huguet, vermell de cara i amb uns bons alens, que encara enfilava costa amunt. No seria una mala cosa promoure aquesta pujada arran de la Diada. Ho vam fer el 2000, però llavors la cosa no va arrelar. Els dies previs a la partida havia explicat a en Jan la llegenda del vadell d’or, que havia passat de generació a generació fins que Francesc d’Albranca la va recollir fa cent anys. Ja ho saben, aquella que explica que els moros van deixar enterrat un tresor que ningú encara no ha pogut trobar. Ja ho va valer! Durant tota la setmana, els amics han fet plans al pati de s’escola, sobre com podrien trobar el tresor amagat i, sobretot, que en farien després. Uns que ho durien a un banc, altres que comprarien una limusina, altres que ho donarien als pobres. Com veuen, hi ha varietat en les propostes. Vam pujar a la muntanya com una exhalació.  Vam berenar dalt s’era, amb un ventet fresc que escampava les boires.  Ja saben allò que del tresor en tenien ànsia set germanes, verdes amb la calor i fosques amb el fred. Ells van trobar que es devia referir a la tanca de les set figueres i allà van investigar fins que en van trobar dues de bessones, amb una espècie de creu de pedra. Efectivament, es van posar a remenar la terra fins que van donar amb un saquet de monedes molt antigues i de gran valor. Com podia ser que ningú ho hagués trobat amb tants d’anys? Després de l’oportuna explicació dels pares, saben que els tresors i els béns antics no són pels qui els troba, sinó que s’han d’entregar a un museu o a l’Ajuntament, ja que són de tots. Per això ara estam mirant de concertar una entrevista amb la batlessa d’Alaior per fer-li donació del saquet de monedes i que les pugui portar al museu de Menorca. Aquí els teniu, als exploradors de les tradicions. El tresor és la muntanya, la nostra muntanya.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.