Menorca al vol

De com el dèbil està condemnat a morir si no és defensat

|

Valorar:
Visto 5 veces

Estimat lector,

Potser no et sorprenc gaire amb el que escriuré ara i segurament quan hagis acabat de llegir-ho faràs un indiferent sospir com significant “ja ho sabíem” o pitjor: “era necessari llegir açò de bon matí?”; o bé obriràs els ulls com plats i quedaràs tan perplex amb el que acabes de llegir que n’ompliràs el Twitter de reflexions embotides (amb 140 caràcters no es pot res més que embotir una reflexió). Si hem de ser honestos, val dir que el més probable és la primera opció; tot i així són coses que cal recordar. Sobretot perquè sembla ser que molta gent no ho fa.

La història és plena de dèbils que acaben desapareixent. Un dels primers casos que és més o menys conegut per la nostra cultura és el de l’Imperi Romà. L’Imperi va aniquilar qualsevol intent de cultura paral·lela que hi pogués haver al voltant de tot el Mediterrani. D’açò se’n diu el famós procés de romanització, i a la península ibèrica ho van patir amb totes les conseqüències. Aquest procés portà a la implantació del model cultural i polític a la majoria de territoris on els romans hi varen tenir presència.

Un altre exemple clar és el cas, no molt llunyà geogràficament, de l’Occitània. Aquest regne va ser ocupat per França, que en va promoure no només la seva destrucció política sinó també cultural. Els van imposar la llengua i les lleis, en poques paraules. Anant més a episodis més recents, cal xerrar de l’holocaust jueu.

Un altre cas d’un poble que és quasi aniquilat per un de més fort. Tot això és el que passa (estic pensant en els milions de morts que va suposar l’holocaust) quan es deixa que el més fort mani sobre el més dèbil. Tot això és el que passa quan no existeixen lleis que protegeixin el més dèbil del més fort.

Sí, ara el raonament a portar a terme és el següent: prengui gust el lector a aplicar tot açò al món actual on ens ha tocat viure. Idò rallam-ho. Primer cal notar el paral·lelisme d’aquests exemples amb la invasió neoliberal que patim avui en dia. Els quatre que tenen el capital i els mitjans fan i desfan el que volen, sense cap interès sobre el molts qui en pateixen les conseqüències. Cada dia veim com patim una càrrega fiscal major i se’ns dóna manco a canvi. Pagam més impostos i tenim pitjor estat de benestar (que ara ja només és l’estat de “l’estar” i prest serà el del “malestar”). I no diguem ja el cas menorquí, que es flagrant: som dels territoris que manco inversió té i som dels que més pagam en impostos per habitant i per any. A més, ara el nou govern ens puja els impostos i un tant per cent molt elevat del pes d’aquesta pujada cau sobre la classe mitjana. Per a què? Per a fer-nos pagar a 10 € la nova targeta sanitària?

A més, també podem enumerar altres casos en que el dèbil està condemnat a desaparèixer. Aquest és el cas de moltes llengües arreu del món. No sóc un especialista en el tema, però és ben sabut el cas de llengües que desapareixen per moments, per diverses raons, però una de les més importants (tornam a allò mateix) és la influència massa gran d’una llengua més forta que l’altra. Tot i així, no vull que se m’acusi de demagògia: no pretenc dir ara que aquest és el cas del català, ja que aquest té bastant bona salut a la majoria dels territoris on es xerra (tot i que podria ser més bona, no ens enganem). No vull dir que el català estigui forçat a desaparèixer a mitjà termini. Ara bé, el que vull dir és que la pressió que rep per part de la seva llengua veïna és prou forta com per acabar sent dominada pel castellà, com de fet passa en molts àmbits. Com per exemple en els mitjans de comunicació, on els canals en català son minoritaris, com per exemple ho serà en l’administració pública si a partir d’ara no s’exigeix com a requisit per als funcionaris, i com per exemple en l’educació si es planteja no utilitzar el català com a llengua vehicular. No estem parlant d’imposar res. Només es planteja la possibilitat que aquest s’ha de defensar mitjançant la llei si no vol acabar sent dominada en certs àmbits per el castellà. I no val l’excusa de proclamar que es vol eradicar el castellà de les Illes. Molt enfora de tot açò: el que es vol és garantir que competeixin en igualtat de condicions, i per garantir açò al funcionari se l’ha d’exigir que domini les dues.

Idò, és necessari rebutjar qualsevol intent de neoliberalisme, ja sigui econòmic, lingüístic o qualsevol altre; perquè, estimat lector, el dèbil no és el ric propietari que és capaç de gastar el que val una casa en un cotxe (fa feredat la notícia que els cotxes de luxe han fet rècord de vendes l’últim any), ni el que mana sobre els altres ni el que es fa ric especulant amb diners o amb matèries primeres, sense pensar en el dany que provoca. El dèbil no és aquell que xerra xinès, que és la llengua més parlada al món, o aquell que ralla anglès, o francès o castellà (que, recordem, és la quarta llengua més parlada al món). No, els dèbils són els treballadors, que depenen d’un sou que no arriba als mil euros per pagar una hipoteca de 700 euros i sobreviure. I encara més, els dèbils són aquells cada vega més aturats que depenen d’un subsidi. Els dèbils, també són els que xerren una llengua com el català, que podríem dir que té certa bona salut, però que només el rallen poc més de 10 milions de persones. Vull dir amb tot açò que la situació és clara: defensar-se o resignar-se a ser marginal. I aquí és on vull arribar: els menorquins o ens hi posam i ens defensam, o correm el risc de fer empitjorar la nostra economia fent que uns pocs es facin amb el control de tots els mitjans, i d’acabar perdent la nostra identitat. I no és precisament amb la modificació de la Llei de Normalització Lingüística que açò avança per bon camí.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.