Cartes a Josep Pla

Valencians

|

Valorar:
Visto 2 veces

Benvolgut amic. Fa molt de temps que els valencians viuen engrunats entre Catalunya i Espanya. En certs ambients catalanistes vanitosos i bufats he sentit en alguna ocasió la broma –de molt mal gust– de referir-se als valencians com “els nostres andalusos”, o sentenciar sorneguerament que totes les nacions tenen el seu sud. I si aquesta picardia insultant em fa oi, me’n fa tant o més l’atàvica caricaturització espanyola que converteix els valencians en el clixé del mediterrani passat de voltes: faller, xerraire, pagesot, fatxenda, pesseter, esvalotat.

A vostè també l’enutja la ignorància sobre el País Valencià, com es desprèn de molts comentaris escampats per dins els seus llibres. En la seva època ja s’havia iniciat el desmantellament sistemàtic i completiu de la identitat valenciana –llengua, cultura, herència autòctona, lligams amb l’àrea catalana–, perpetrat des del nacionalisme espanyol amb la participació entusiasta, no seria just negar-ho, de molts valencians –individus i institucions. Davant aquesta dissort, i del flac favor que li feia al valencianisme un catalanisme expansiu que exalçava els llaços en comú i no reconeixia ni entenia les diferències, vostè va trobar el contrapunt genial i alternatiu en Joan Fuster, a qui reconeix el gran treball per desprovincialitzar les terres valencianes, una tasca d’una importància superior, diu, a tot el que a Barcelona es pensen.

Com vostè explica, a Fuster se’l van cruspir perquè la força dels mediocres a tot arreu és immensa; quan s’organitzen contra algú, són imbatibles. I el País Valencià va seguint les passes del savi de Sueca. Els tòpics deformadors s’han incrustat amb tanta força en la imatge prefabricada de València, que ja són com una paparra que ha fet re: xucla la sang i fa emmalaltir la víctima.

En el fons, no ens interessa entendre València. Del que hi ha succeït els darrers anys no en tenim un relat, un esquema, un raonament. Ens basten els titulars cridaners i simplistes per creure’ns que hi entenem alguna cosa. Amb la mirada embrutida pels clixés, caiem de quatre potes en la injustícia d’explicar els excessos que s’han comès a València –en política, en economia, en gestió del territori– a la idiosincràsia rampelluda i boja dels valencians.

Idò no. El que passa a València és la conseqüència del que va descriure Fuster: la despersonalització d’un país, la ridiculització i sostracció de la seva identitat, la provincialització mental i política, el tractament del territori com una mercaderia, són el camí més curt i segur per arribar a la corrupció, la desfeta col·lectiva i el trencament d’una societat. El periodista de ‘La Vanguardia’ Enric Juliana, en un lúcid article, conclou que el drama valencià és estructural. “Ha habido abusos”, diu, “pero lo valenciano —y lo balear— está siendo objeto de un escarnio excesivo en España”. No és el gen mediterrani del deute, avisa Juliana, sinó la bastida d’un estat que fonamenta la seva estructura en el dèficit fiscal d’uns territoris. Bàsicament, el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya.

El nus del problema no és la rauxa de València, sinó la cobdícia de Madrid. No és la descentralització política, sinó el centralisme fiscal. No és l’autonomia, sinó la seva gestió per part de gent que no hi ha cregut mai. No és l’autogovern, sinó el mal govern. La responsabilitat del drama valencià no és, precisament, del tímid sector valencianista polític i empresarial, sinó de la dreta regional valenciana, que amb el vist-i-plau i l’escarni hipòcrita de la dreta i l’esquerra espanyoles han convertit València en el que és.

Si la història és mestra de la vida, com deia Ciceró, hauríem de saber veure a temps que la dreta que ens governa ara a Menorca i a les Balears té el mateix ADN que la valenciana. Com ha escrit un amic en el seu bloc, “hem d’anar vius a no fer el joc al centralisme espanyol, que consisteix en destruir la identitat cultural d’aquests territoris i espoliar-ne part del PIB. I tot això ho fa governant malament, ja que no pot evitar la temptació de la corrupció.”

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.