Sketches of Minorca

|

Valorar:
Visto una vez

Volia fer un article rabiosament reivindicatiu, però no em surt, atemperat i reblanit per un disc que tenc a les mans: Sketches of Catalonia. Un bon dia el genial i geniüt, sovint antipàtic i sempre creatiu Miles Davis va sentir un disc de música andalusa, soleás…, que incloïa el “Concierto de Aranjuez”, no se’l va poder treure del cap; i allà, a un apartament de Manhattan, va tenir la rara inspiració de dedicar a un disc a un país que no coneixia: Sketches of Spain (Columbia, 1959). Miles Davis no havia estat ni a Andalusia ni a Espanya, però les coses van així. Dizzie Gillespie, trompetista també, va llegir un dia al diari com anava la segona guerra mundial a Europa,  Erwin Rommel atascat en la sorra del desert de Tunísia, 1942, i d’aquí –diuen- neix el conegudíssim standard, “A night in Tunísia”, que res té a veure  amb divisions Panzer ni amb el  Feldmarschall alemany, si és que la música té mai res a veure amb realitats físiques del món real.

Sketches of Spain, amb arranjaments de Gil Evans, potser no és el millor disc de Miles Davis, que sentim en algun moments amb fons de processó i gemecs de setmana santa, tambors i saetas, trompeteria i Crist crucificat, i ressuscitat a uns estudis de gravació de Nova York. Tenc a les mans encara calent el disc Sketches of Catalonia, que resumeix molt bé tot el que hi ha de jazz a Catalunya, porta gran d’entrada sense aranzels del jazz universal. Fa temps que Barcelona reuneix músics d’arreu del món. I aquí és Joan Chamorro el protagonista, el director, que fa un homenatge a Miles Davis. Tot ens és conegut, la llarga nòmina de músics que han passat per Menorca els darrers anys de la mà, el braç i les cames, de jazz Obert i el festival de jazz. Hi figura en l’orquestra Carles Benavent, que un dia fou cridat per Miles Davis, un honor fins a la tomba, ple de vida el baixista.

Una de les moltes històries que volem reviure, quan Jazz Obert ha complert tretze Festivals de Jazz a cops de passió nocturna. No sabem què serà del festival, vam sortir del soterrani per dur al jazz al carrer, i quasi com qui surt de l’armari el jazz s’ha fet una festa aquests anys, a Ciutadella , a Maó, arreu. Començàvem a un homenatge a l’art, el concurs de cartells, amb autors continentals, i també menorquins, ara una traça d’instrument, o una trama impenetrable, o un moixet en solitud, disseny modern quasi sempre. I els concerts, una llarguíssima nòmina d’artistes internacionals, la música universal. Hem contribuït, inmodestament, a posar el jazz de moda, tant que ara ja, definitivament civilitzat,  fins i tot podria decorar un acte institucional. Ens han ajudat, i molt (gràcies, de bell nou)), ens hi han empès, com el dia que ens van suggerir que el Festival no havia d’esser a la tardor, sinó a la primavera, que així contribuíem a la desestacionalització turística: d’acord, ‘ntesos, i així ho vam fer, perquè els polítics d’açò en saben, i també en saben de deixar-te a pa i aigua quan bufa vent del nord, molt del nord.

Jazz Obert, com Joventuts Musicals, ells tan veterans, generosos i treballats, nats quan “érem més que un club” de cultura, de  plaer, i  d’insubmissió tot plegat;  festivals, els de JJMM, que han alegrat desenes d’estius, a l’ombra de l’oci nocturn i asserenat:  podrien desaparèixer en temps d’extrema austeritat, dictada ja ni ho sé, Brusel·les, Pekin, Josep Ramon Bauzà (que ho he escrit bé?) o Angela Merkel. Festivals tots ells que han donat vida a la Menorca més universal, refrescant  i oberta. Sempre hi ha un problema de públic, que cal guanyar-se amb esforç i qualitat, i d’espònsors, i de locals… ”Siempre falta público –escriu un musicòleg- excepto para las cosas que exigen algun esfuerzo mental, hablamos de la educación musical de nuestras gentes”.
 

Aquí han passat moltes coses aquests anys en l’àmbit de la música, quelcom d’ espectacular fonamentat en l’educació del gust, en una nova generació formada i no conformada amb qualsevol cosa: solistes de qualitat, menorquins que fan carrera a l’estranger, bandes de música amb un alt nivell d’exigència, orquestres i corals… tot això costa molt de construir, però és un indicador dels reptes, de l’alegria de viure i el consum de l’esperit. Volia fer un article reivindicatiu, però ho deixaré estar, a la vista d’un plogim de males notícies quotidianes, d’esquinços i retalls, lent i persistent, quasi nocturn, doblegats per una alta política dictada des de molt amunt, i aplicada pels de més aprop. Ah!, diguem-ho ja d’una vegada, les forces de la Cultura! que deien un temps,  mai no ho diran, però ho pensen:  que no els hem de mester, ni tampoc mai no acaben d’esser dels nostres. La sospita és antiga, i el recel és ideològic. Naturalment, són els primers a rebre.
Però doblegats no, m’he errat, només malferits. I l’article reivindicatiu ja no el faré, dedicat aquests dies a conèixer a fons Clifford Brown (1930-56), trompetista de jazz, només vint-i-sis anys va viure, prou per demostrar que podria haver estat tan gran com Miles Davis, de qui era quatre anys més jove. Potent en les ballades, intensament líric, impetuós com Gillespie, frenètic i suavíssim, un descobriment. Deia fa uns dies el gran guitarrista Toti Soler que als darrers anys només escolta música del s. XVI i jazz. Deia més coses, de la vida invivible sense música. Traurem cap, estimat Clifford, conscients del dolor de molts,  discourage and pain, i que molta gent, ara mateix, no està per músiques.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.