Informe sobre la llengua catalana 2010

|

Valorar:
Nunca vista

La llengua catalana presenta una realitat força diversa als territoris del seu domini lingüístic. Aquest seria el titular de resum de l’Informe sobre la llengua catalana (2010), elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans. Les conclusions de l’informe passarien desapercebudes pels menorquins perquè cap mitjà de comunicació de l’illa se’n fa ressò, com sol ser habitual. Mirarem de resumir-ho.

De 13,6 milions d’habitants, 9,7 milions són catalanoparlants i 12,7 milions són catalanoentenents.  Amb aquestes estimacions, el català es consolida com una llengua de demografia mitjana entre les cent llengües més parlades al món. No és una llengua minoritària però sí minoritzada en molts dels àmbits d’ús. A Catalunya i a les Illes Balears, la llengua catalana manté una moderada capacitat d’atracció: transmissió intergeneracional i aprenentatge de llengua inicial a llengua d’identificació. Açò presenta més solidesa a Catalunya que a les Illes Balears, territori on la llengua mostra unes febleses ecosistèmiques que la fan especialment vulnerable.

A Catalunya tres quartes parts de la població es declara competent oralment, a les Illes dos terços i al País Valencià només la meitat. Aquest darrer territori compta amb l’agreujant que més d’un quart de la població declara no entendre el valencià. Les incompetències que se’n deriven constitueixen veritables obstacles comunicatius per a la llengua en el seu ecosistema històric. La seva correcció hauria de ser un objectiu prioritari de tota política lingüística compromesa amb la recuperació de la llengua catalana.
Tot i augmentar el nombre absolut de parlants, paral·lelament hi ha una disminució percentual de les competències d’entendre i parlar la llengua catalana, i per tant els usos també han disminuït. L’important contingent de nouvinguts al·lòctons explica les davallades percentuals en coneixement i ús de la llengua. Però altres factors de tipus socioeconòmic o de suport institucional tenen també un pes rellevant, especialment per explicar la creixent minorització de la llengua al País Valencià i en algunes zones de les Illes Balears.

Les dades també demostren com la intervenció sobre la llengua des de la política i la planificació lingüística esdevé un factor crucial a l’hora de subvertir-ne la minorització. Però les polítiques autonòmiques del País Valencià i ara de les Illes Balears marquen un futur poc esperançador. A més malauradament, la judicatura estatal ha generat diversos pronunciaments de gran transcendència per a la viabilitat del marc jurídic vigent sobre el qual descansava el model lingüístic català. La Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, del 28 de juny, sobre l’Estatut de Catalunya comporta una involució en tota regla, ja que ataca de ple la consideració preferent del català en l’administració i els mitjans de comunicació públics, rebaixa el deure de coneixement del català a situacions específiques i obre les portes a un nou plantejament per al sistema educatiu. Aquesta sentència ha marcat la pauta per a altres pronunciaments dels tribunals espanyols molt bel·ligerants contra la llengua catalana i el seu procés de recuperació.

Quant al conjunt de l’oferta i del consum mediàtic i de productes culturals, es manté la forta minorització de la llengua catalana. El sector televisiu, amb el desplegament de la televisió digital terrestre, ha propiciat un decrement en la presència de la llengua catalana, especialment intens al País Valencià. Afegim-hi ara la política de progressiva castellanització d’IB3. Els àmbits del cinema, de la música en català i de l’oci infantil continuen presentant una gran precarietat en tot el domini lingüístic. En canvi, el món editorial manté uns xifres de publicació en català perfectament homologables a les de les llengües amb les mateixes característiques demogràfiques. I, finalment, la notícia més positiva ens arriba del món de la Xarxa, un àmbit on la llengua catalana, de manera sostinguda, continua guanyant visibilitat.

La fragmentació administrativa i el comportament autista dels governants a bona part dels territoris catalanòfons constitueix un seriós obstacle per a l’aprofitament de les sinergies que demana una dinàmica cultural de mercat força exigent. Amb tot, el nivell de col·laboració interterritorial s’ha incrementat d’una manera esperançadora. En aquest sentit, hem de celebrar la consolidació de l’Institut Ramon Llull, per mitjà de la Fundació Llull, com a referent de la promoció exterior de la llengua catalana. La fira internacional Expolangues ha estat l’exponent més fidel del funcionament col·lectiu anhelat. Cal destacar també l’impuls d’un espai comunicacional compartit entre Catalunya, Andorra, la Catalunya del Nord, les Illes Balears i Aragó per obrir un nou horitzó de col·laboració inèdit. Contràriament, al País Valencià la problematització de la recepció de TV3 ha aprofundit  l’estratègia aïllacionista.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.