Cartes a Josep Pla

Al costat i al servei del poble

|

Valorar:
Visto 3 veces

Benvolgut amic. La televisió pública espanyola ha emès la minisèrie “Tarancón, el quinto mandamiento”, un ‘biopic’ sobre el qui va ser president de la conferència episcopal durant els difícils anys finals del franquisme i de la transició democràtica, el cardenal Vicente Enrique y Tarancón. Que jo recordi, vostè no l’esmenta mai. Als índexs de la seva obra completa tampoc no s’hi recull cap referència. Bé, no m’estranya: la majoria d’eclesiàstics als quals dedica algun passatge són d’èpoques passades, i li interessen més per la seva aportació cultural que per l’exercici de la seva obra religiosa.

Supòs que aquesta desatenció té a veure amb l’interès més aviat moderat que li mereix la qüestió religiosa en general. Sobre la teologia, manté el mateix escepticisme que davant l’especulació filosòfica: no s’hi sent atret ni apte. A Josep Valls una vegada li va expressar la seva incapacitat per entendre què o qui és Déu, si ni tan sols sap què és un sofregit! El tema religiós no és absent en la seva obra, però no hi ocupa un lloc rellevant. Diria que vostè se sent molt a prop d’aquell vers d’Ausiàs March que recull a un dels seus llibres: “Catòlic sóc, més la fe no m’escalfa”. Vostè abomina tant del fanatisme irracional, la intolerància i l’exaltació integrista, com de l’anticlericalisme sistemàticament vulgar i groller, que considera una predisposició típica del país. Si ha d’escollir, prefereix la certitud religiosa a la política, però, escèptic com és, totes dues li semblen propenses a una infatuació asfixiant.

En qualsevol cas, des de la seva mentalitat conservadora i proburgesa, en els seus escrits tenen més pes el mecenatge eclesiàstic i la producció cultural que les obres de misericòrdia i les realitzacions de la doctrina social. I no parlem ja de quan la fidelitat a l’Evangeli entra en conflicte amb el poder: o no en parla, o ho critica. La seva justificació de la censura que Prat de la Riba va exercir contra la publicació de l’article “La ciutat del perdó” de Joan Maragall, em va fer arrufar el nas. En aquest punt, vostè i jo discrepam a fons.

Tornant al cardenal Tarancón, allò que el fa gran és la seva llibertat i independència davant el poder, la fidelitat a la seva consciència, la claredat de la seva posició quan es tracta de triar entre el servei per la reconciliació de tot el poble i la continuïtat del suport al règim franquista, sabent que la conseqüència indefectible seria la pèrdua d’estatus i privilegis per part de l’Església.

Més a prop en l’espai i en el temps, aquestes festes hem viscut un altre exemple d’una Església que està al costat del poble i es fa ressò dels seus neguits. Va ser a Palma, durant la festa de l’Estendard del 31 de desembre. Si el batle de Palma, Mateu Isern, va fer el gest estúpid i provocador d’emprar el castellà en aquesta celebració de la identitat mallorquina —cosa que cap batle no havia fet mai—, una bestiesa que lògicament va encendre la concurrència, a la missa solemne de la festa a la Catedral, el predicador Pere Fiol, rector de Muro, va recordar les paraules del Papa Joan XXIII a l’encíclica “Pacem in Terris” sobre el deure dels poders públics d’aplicar-se eficaçment a afavorir els valors de les minories, especialment la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques. Actualitzant aquest missatge, mossèn Fiol va afirmar: “Lluny som nosaltres dels ideals que posava el bon papa Joan. Quan ens pensàvem haver fet algunes passes amb l’Estatut de la nostra terra, ens trobam que és bo de fer canviar-les o buidar-les de contingut”.

És obvi que aquestes referències no van fer cap gràcia als qui, des del capdamunt de les institucions que haurien de vetllar pels nostres drets com a poble, es dediquen sistemàticament a vulnerar-los. En fi, quan l’Església té problemes amb el poder perquè fa costat al poble, és un senyal de coherència, un indicador que està allà on ha d’estar i fa el que ha de fer. Com solia dir el beat Juníper Serra i citava mossèn Fiol, “allò primer és allò primer, i així hem de ser fidels a Déu i a la nostra Terra”.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.