Quid pro Quo

L’article de les campanes

|

Valorar:
Visto 4 veces

El rebombori de les campanes de Santa Eulàlia m’ha fet remoure dins el llit. No sabia si era de ver o un malson, però m’imaginava s’escolà que em pigava amb un martell de plom en el crani. He flastomat en un pensament que no he expressat i m’he tornat colgar, fins que al cap de deu minuts el xivarri campaner encara ha estat més alt. Na Lurdes m’ha dit que el que passava és que avui fan missa major. He pensat que potser sí, que el volum i ritme campanós està en relació a la grandària de la missa. Definitivament desvetllat, la nit ha passat davant els meus ulls com una flamarada. Com quasi cada any, i ja en fa molts, a les onze de la nit he donat el bon any nou als amics i familiars que ens havíem reunit a taula, ells encara es quedaven amb un bon plat de gambes i jo havia d’agafar el cotxe cap a Maó. Si qualque nit de cap d’any em volen trobar, com un rellotge per devers Mitjan Lloc a les onze i mitja. Com cada any, des de fa 25 anys amb alguna excepció, la campanades a sa plaça. Poc em pensava jo que aquell so dolç i musical del repicar quan som a la mitja nit, esdevindria tan brutal deu hores més tard! He posat música de Manel, i així la gent (alguna) ha cantat “Al mar...” per rebre l’any. Després cap al pavelló per rebre la gent que fa feina aquesta nit i preparar la festa. Com que després he de menar el cotxe, no faig ni una cervesa. Quan he vist la intendència ja me n’he adonat de qui vindria: així, a simple vista, hi havia quatre vegades més quantitat de Red Bull que de cervesa. En efecte, al cap de poc temps, estols de preadolescents, adolescents i adults prematurs envaïen la pista, tots amb el seu uniforme. Ells amb americana i corbata, elles de negre, amb falda curta i talons alts. És l’ortodòxia. La imatge m’ha recordat a nosaltres, quan érem joves: per demostrar la nostra rebel·lia contra el món, la nostra oposició a La Idea, ens vestíem de forma heterodoxa. Però clar, d’aquell temps a ara han passat quaranta anys. Quan la cosa ha estat en marxa he tornat cap a Alaior. Encara he tengut temps d’anar a recollir la filla major (13 anys). Havien fet la festa amb els amics i amigues, però en hora prudent tot ha de tornar a la seva normalitat. Pel camí de casa he repetit la promesa de cada any: deixaré definitivament el tabac. A això de les quatre he pogut entrar en la suavitat del llit. Ha estat una dolçor amb imprevists. La primera campanada m’ha travessat el front fins el clotell. La segona campanada ha estat com una agulla que entrava per una orella i sortia per l’altra. La tercera campanada era com el retombar d’un milió de formigues en formació dins el cervell. I he pensat: no et queixis, que vivim a gairebé mig quilòmetre del campanar.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.