De què anam?

I ell jugant als espies

Valorar:
Nunca vista

Disfressat d'actiu tòxic, que és com ara li diven a l'oru del que cagó el moru, el nostro espia es va instal·lar damunt la taula de la sala de reunions, a esperar que entrassin tots.

Primer ho van fer el representants dels bancs i caixes més petits (peixetó, que diríem) i darrere d'ells, els dels més grossos (bístia grossa, li diu el poble). I finalment va entrar el que més comanda en totes les coses, tret de les del cel i dels doblers), acompanyat del seu braç dret, que s'adorm, i del seu braç esquerre, que siula.

- Tampoc no és una gran cosa, el que us deman -va començar el que comanda-, només que n'afluixeu una mica...

- El moment és molt difícil, senyor president -li va respondre el que rallava en nom dels banquers-, i el futur és molt incert. Demà mos podríem trobar a l'atur...
- Però bé que teniu beneficis, voltros -va replicar el president-, i el poble, quan ho sap, s'escandialitza i me dóna la culpa a jo.

- No es pensi que no els hem suat, aquests beneficis -va respondre el dels banquers-, que euro per euro l'hem guanyat amb la suor dels nostros clients!
- Però és que si no donau crèdit -va insistir el president- em fotreu baix les quatre empreses que queden i tothom dirà que vaig fer un mal pla anticrisi.

- Açò sí que no! -va replicar a l'acte el representant dels banquers mentre els altres feien capades d'assentiment-. El pla és molt bo.

- I tant! -va afegir un dels banquers-. I la prova és que noltros hem pogut aguantar el temporal i continuam tan grassos i lluents com sempre.

- Bonu! -va continuar un altre dels banquers-, que si el govern no mos arriba a manllevar doblers, no sé com hauria acabat la cosa...

- Per aquí anava -va respondre el president mentre se li empinaven les celles-, favor per favor. Ara a voltros us toca repartir uns quants doblers...

- Però és que ja ho feim, president -va replicar el representant de la banca-, però mos hi miram molt, que per tot trobes actius tòxics com aquest que hi ha damunt la taula -i li va donar un cop de puny al nostro pobre espia.

- I gent malpagadora que els deixes quatre duros i no els tornes a veure -va insistir un altre dels banquers...

- Bonu -va claudicar el pobre president-, si no me podeu ajudar amb fets, al manco ajudau-me amb fotos.

- Fotos les que vulgui, senyor president -va respondre satisfet el representant dels banquers.

I així és que va entrar un fotògraf i els va fer una foto col·lectiva mentre tots deien "lluiiiiiís" per sortir amb cara de contents.

- Però aquest fotògraf no és... -va exclamar el president mentre canviava de cara.

- I tant -va replicar el dels banquers-, és el cap de l'oposició en persona! I què hi fa aquí?

- Però Marianu -el va recriminar el president-, a la teva edat jugant als espies a la meva pròpia residència, que me l'he guanyada amb els meus vots?
- No ho volia fer, de ver que no ho volia fer -va començar a gemegar el fotògraf impostor-. Però és que ella em va convèncer.

- Ella? qui és ella? -el van inquirir el president i els banquers mentre se li encaraven tots junts, que tothom sap a qui és millor atracar-se.

- La meva Esperança, vull dir -va respondre el pobre cap de l'oposició-. Jo la volia renyar per una cosa molt lletja que ha fet i ella me va dir: "Però, Marianu, tan divertit com és jugar als espies! Prove-ho una vegada i veuràs". I així ha anat...

I el president i els banquers van sortir de la sala mentre exclamaven: "noltros tan preocupats per la crisi, i aquest jugant als espies!" 

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.