De què anam?

Per si un cas hi havia un espia

Valorar:
Nunca vista

Emili Pons i Carreras
Amb un combinat d'avió i d'AVE, ahir despús-ahir el nostro espia va anar a la ciutat on van a parar totes les AVES del país, encara que facin més falta a altres bandes. I l'objectiu del viatge es veu que era afinar qui són aquests que li fan la competència d'una manera tan grollera que acaben sortint a la premsa i anant als tribunals.

Quan ja era a punt de tenir una pujada de tensió de tant de cafelito amb gent que feia veure que estava ben informada, va arribar a la conclusió que on havia d'anar és a una casa del carrer de Gènova, seu d'un partit principal, que sembla que és on estan més ben informats.

S'havia comprat una disfressa de banderilleru per si li posaven dificultats per entrar, però tot va ser molt fàcil. La porta estava mig oberta i la gent s'arrossegava tan trista i capcot pels passadissos de la casa que ni van reparar en la seva presència.

Així és que, boni sense voler, es va trobar dins el despatx principal, on un homo amb barba reposava assegut al seu setial mentre una jove vestida al gust de les revistes de moda, que es veu que hi surt, li cantava una cançó de breç.

- Ssss! -va fer ella quan va veure entrar el nostro espia, mentre es posava un dit davant la boca-. No faci renou, que m'ha costat molt fer-lo dormir. I és que du uns dies...

Però l'homo no hi devia estar gaire d'adormit, perquè a l'acte va alçar el cap i la mà dreta.

- Soraia -va dir-, qui ha entrat?
- No ho sé _va respondre ella - però si ha arribat fins aquí, deu ser uns dels nostros nostros.

- Gràcies per venir a fer-nos costat, companyeru -va exclamar el de la barba, que semblava que s'havia deixondit de cop-. Ja veus quins mal dies mos ha tocat viure...

- L'escolti, però no li digui res -va ordenar la jove a l'espia-. Està molt afectat per totes aquestes coses tan lletges que mos succeeixen, amb tants d'espies per amunt i per avall, i si algú li replica, s'excita molt.

- Ai -va continuar el de la barba- , ara que ho teníem tan bé amb la crisi, i que semblava que podríem alçar el cap davant aquest prestidigitador d'en Tsapatero, aquesta mala pua de presidenta es posa a jugar a los agentes secretos.

- És que no t'estima, Marianu -va respondre la jove mentre li acariciava la mà esquerra-. Tu ja ho saps que no t'estima i que no pararà fins que et pregui la cadira. Sort que me tens a jo.

- Però és que ho ha hagut de fer precisament ara que podíem alçar el cap! -va replicar ell mentre feia capades d'indignació-. I com puc sortir jo a desacreditar en Tsapatero amb aquest bordell dins de casa?

- Calma't, Marianu, que si es demostra que ha estat ella, tu encara sortiràs més reforçat -va insistir la tal Soraia_. Que ets un cap de l'oposició com la copa de un pino!

 - Sí, sí, tu ho tens molt clar, estimada -va respondre ell-, però jo ja m'he fet un embolic amb tants d'espies, i ja no sé si són els meus que espien a la presidenta o la presidenta que espia els meus.

- Coratge, Marianu! - va insistir ella posant veu de xiulet.
- Ai, Soraia! -va continuar el de la barba-. Com mos hem de veure per no haver tallat caps quan era l'hora, i per no haver afeitat aquell que comandava abans que jo!

- Encara dóna gràcies -va respondre ella sense deixar d'acariciar-li la mà--, que si en Bush li hagués donat medalla, com als altres amigos de la guerra de l'Iraq, ara es passejaria per aquesta casa estarrufat com un gall dindi.

- Açò sí que és ver -va respondre el de la barba mentre li venien rialles-. Mira que hi deu haver quedat de fotut sense la medalla!- I tots dos es van rebentar de riure, però dissimuladament per si un cas hi havia un espia. 

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.