Quid pro quo

La cerimònia

Valorar:
Nunca vista

Josep Portella Coll
En moltes ocasions, la cerimònia esdevé contingut. Ja ho saben bé totes les religions: la idea s'expressa a través del ritual. També ho saben els estats. És possible que vostès seguissin, el passat dimarts, els actes de presa de possessió del nou president dels Estats Units, Barak Obama. A Espanya hi havia quatre cadenes de televisió generalista que la passaven en directe. A tot el món, el senyal institucional arribava per fer saber la bonanova al conjunt de la humanitat (de la humanitat que te televisió, s'entén, perquè la major part de la humanitat té unes altres preocupacions, com ara tenir aigua per beure, aliment per menjar, mestres per aprendre o medicines per curar-se). Jo vaig seguir la cerimònia de forma intermitent, entre les cinc del capvespre i les deu de la nit. I s'ha de dir: s'ho saben muntar, saben com crear espectacle. Segurament es tracta d'un legat dels primers colonitzadors anglesos i gal·lesos, que són mestres del gran ritual i la pompa,  precisament Pompa i Circumstància, d'Edward Elgar, és, des de 1902, quan s'emprà per la coronació d'Eduard VII, la música de la solemnitat. Els dos milions de congregats a l'esplanada de Washington no van escoltar el Land of Hope and Glory,  sinó el Freedom d'Areta Franklin. En un moment de la retransmissió, algú em va demanar què fa aquest senyor? Aquell senyor era un pastor evangèlic que, abans de la investidura presidencial, pregava a Déu nostre Senyor per a què ajudés a Obama i al poble nord-americà en els durs treballs que els espera. La religió és molt present en la política a aquell país. Sense anar més enfora, les sessions del Congrés comencen totes amb una pregària a la que s'afegeixen tots els congressistes, siguin demòcrates o siguin republicans.
¿S'imaginen vostès que les sessions del Congrés dels Diputats a Espanya comencessin amb una pregària? Inimaginable. La cerimònia va ser aquell gran espectacle que tots ens esperàvem, la pompa i la circumstància del moment. En acabar, la 2 de televisió espanyola ens tenia preparada una sorpresa. Com qui no fa la cosa, la tele ho celebrà amb l'emissió d'una pel·lícula que encara no ha arribat als cinemes: W. És la pel·lícula d'Oliver Stone sobre George W. Bush. A pesar que em vaig dormir durant algunes seqüències, el film és un retrat despietat de Bush, des del jove alcohòlic, bala perduda a Texas, fins l'home més poderós del món que s'inventa les guerres en funció del moment i d'una espècie d'il·luminació en la qual Déu no és absent.  

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.