Quid pro quo

Y Bush cogió su maleta

Valorar:
Nunca vista

Josep Portella Coll
Avui, a les sis del capvespre, tot el món podrà veure i escoltar el discurs de presa de possessió del president Barak Obama. Després el veurem com es passeja des de l'avinguda de Pensilvània fins a la Casa Blanca. Allà podrà contemplar la desfilada inaugural del seu mandat. Ja veuran com serà tot un espectacle. Si no ho fos no arribaria a tots els racons del món habitat. George Bush ja no dormirà a palau aquesta nit. Ja fa mesos que ha deixat de ser president, s'ha passat tota la tardor amb discursos de comiat i apel·lant a la història. No es pensin que vulgui fer una anàlisi dels vuit anys de bel·licisme a la Casa de l'Imperi, seria incapaç.
Però també podria semblar una descortesia no dedicar unes paraules de comiat al president que se'n va després de tant de temps. Bush marxarà deixant el país en la crisi econòmica més profunda des de 1929, tant profunda que fins i tot Obama ja sua només de pensar-hi. Marxarà essent el campió a favor del canvi climàtic, que per ell són bajanades dels científics. Marxarà amb els quasi quatre mil morts que ja sumen les forces nord-americanes a l'Irak, marxarà amb el triomf d'haver construït un món més insegur, d'haver donat arguments als terroristes. Marxarà amb el mèrit d'haver perdut els aliats que li van ploure després del 11 de setembre; només n'Aznar sembla disposat a acompanyar-lo en el seu adéu. Els tres de les Açores ja han plegat. Bush marxarà amb la valoració popular més baixa que mai no ha conegut un president dels Estats Units. No obstant, Bush, campió del conservadurisme, de l'integrisme més absurd, no és un personatge rar a la majoria de la societat USA. Aquests dies de comiat han coincidit amb la lectura que he fet de L'apel·lació, un best-seller de John Grisham. La novel·la és un retrat de la corrupció del sistema polític i judicial que es viu als Estats Units, i de com el poder se les enginya per fotre als més desvalguts. La novel·la també és una fotografia de la societat USA i de la força que tenen els defensors de la pena de mort, de la lliure possessió d'armes, de l'integrisme religiós. George Bush és el resultat d'aquesta majoria, la seva pèrdua de popularitat no és perquè la societat que el va crear hagi tornat més progressista, més solidària, més humana, la pèrdua és perquè no li perdonen que hagi fracassat en la seva creuada. El títol de l'article, naturalment, és un record d'aquella pel·lícula pacifista, Johnny cogió su fusil. Trenta-vuit anys després, el film de Dalton Trumbo manté la mateixa actualitat. 

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.