Entorn de la ciutat | L'experiència mexicana, I

La quadrícula infinita

Valorar:
Visto 3 veces
preload

06-11-2015

Joan J. Gomila
arquitecte
Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo."

Diu Joan Pons que la novel·la escrita en castellà que més li agrada és Pedro Páramo, de l'escriptor mexicà Juan Rulfo, un relat brillant en què la pobresa, el caciquisme, la tradició i, sobretot, la mort es mesclen en un món de teranyines amb les veus dels vius i generen preciosos diàlegs entre personatges, molts dels quals són morts.

Camin per la ciutat de Mèxic a pas lent. Encara estic meravellat per la impressió que m'han produït els carrers d'aquesta ciutat en la primera mirada nocturna des de l'avió. Una ciutat que va ser la més poblada del món i avui encara és immensa: vint-i-dos milions d'habitants oficials més cinc de suposats a les ciutats perdudes, assentaments perifèrics sobre les muntanyetes properes. No sé si actualment manté el lideratge; després de l'èxode del camp cap a les ciutats xineses i índies, crec que Bombai ha assolit aquesta aterradora posició capdavantera.

Mentre l'avió anava baixant dins la negror espessa, enfilant una pista encara llunyana que és bé dins la ciutat, observava la quadrícula feta de llumetes grogues alineades que s'estiren cap a l'infinit -només l'horitzó dóna un final a la malla-, embabat per la immensitat de la ciutat que un dia va ser establerta per Hernán Cortés en el mateix lloc que ocupava la gran Tenochtitlán, centre simbòlic dels mexiques, en una illa al bell mig d'una llacuna que el conqueridor va fer dessecar. La traça inicial va fer coincidir la gran plaça del Zócalo amb l'antiga plaça de la ciutat indígena i en el seu entorn es van situar la catedral, el palau del governador i el mercat com a espais per a l'intercanvi comercial, l'activitat religiosa i el control polític de la comunitat. La trama, a l'estil dels assentaments colonials espanyols, era una quadrícula que podia créixer infinitament.

L'aeroport és un edifici nou i modern, on destaquen els murs blancs tots plens de forats rodons, que deuen matisar la llum del bon temps tropical que ompl tots els dies. Curiosa la sala d'espera: una escalinata que és grada, on la gent asseguda observa els nouvinguts amb ànsia de reconèixer l'esperat. I allà hi ha ella: baixeta, morena total, bona figura, pantalons texans apretadíssims que acaben estrets en els turmells sobre unes sabates esportives negres, jersei vermell que ressalta uns pits abundants, ulls negres, cabells llisos i llargs que cauen constantment sobre unes pestanyes estirades, un pírcing als llavis i dents blanques ben ordenades, una punteta trencada a la dent frontal li dóna un aire ben atractiu. Amable, superamable: "Buenos días, señor. Me llamo Lupita".

Camin per voravies negres amb voreres altes, molt altes, referides al paviment empedrat de la part central de la via, un empedrat perfecte, fosc, regular, com a massa ben executat i tot, que caracteritza les parts centrals de totes les vies del centre històric. Camin sense rumb fix amb un bon plànol de la ciutat i obert a satisfer la curiositat de qualsevol ambient que m'estiri l'atenció, qualsevol música que m'atrapi, qualsevol espai que mostri elements no habituals. I aquí hi ha molts llocs que et conviden a entrar i xafardejar-ne els interiors. Visitar una ciutat nova i en un altre continent és donar nova vida a les ganes de conèixer.

El plànol de la ciutat obert ocupa tota la taula d'una habitació d'hotel. Una ciutat quadriculada on el gran bosc de Chapultepec, ple de museus, entre els quals el Museu Nacional d'Antropologia, el més impressionant tant pel contingut pedagògic com per la preciosa i racional arquitectura, equilibra el conjunt urbà i mostra una bella composició amb les amples vies que travessen la populosa ciutat. Recórrer l'avinguda Insurgentes és una experiència que dóna la mida de les coses a Mèxic: és un dels carrers més grans del món, amb 45 km de cap a cap, sempre dins la ciutat.

Camin per Donceles cap al Palau de Belles Arts. Alguns arbres alts i prims obstaculitzen el pas tranquil per la voravia. El caminar es fa lent entre botigues on venen productes de tot tipus. Plenes de gent, podien ser similars, quant a l'ambient i desordre, a les nostres de principis dels anys seixanta. Seguesc meravellat per l'empedrat dels paviments: semblen pedres naturals però alhora em resulten estranyes.

Lupita és una mexicana de l'estat de Jalisco -Mèxic té trenta-un estats i un districte federal- que estudia arquitectura a la capital, Guadalajara, i que ens acompanyarà en els recorreguts urbans per les ciutats mexicanes. L'encanten els llibres de vell i és així com entram a una vella i bella llibreria de llibres màgics: Librería el Tomo Suelto. En demanar per algun llibre de Joan Comas, l'alaiorenc exilat a Mèxic que va fer avançar els estudis d'antropologia, quedam sorpresos en veure la quantitat que en tenen a la prestatgeria corresponent.

L'arquitectura als carrers centrals de ciutat de Mèxic és variada. La modernitat ha estat acceptada d'una manera natural, està bastant ben conservada i, malgrat tenir sempre un color negrós, manté una volumetria igualada que, si exceptuam alguns edificis alts que mostren la globalització de l'especulació urbana, dóna una gran uniformitat acollidora als skylines a banda i banda del carrer Artículo 123, que és per on ara passeig. Lupita s'entusiasma amb tots els edificis antics de la capital de la República, molts dels quals de façanes amb estils clàssics. Dispara la seva Panasonic per captar la bellesa antiga que compararà amb la modernitat ben decidida que practica a la universitat on estudia.

Entram a l'antic col·legi San Idelfonso, que va ser construït i gestionat pels jesuïtes com a seminari, el més gran en el seu moment. Després va ser una escola i avui és un gran espai expositiu, rehabilitat per l'arquitecte mexicà Ricardo Legorreta, que manté l'atractiu dels quatre o cinc grans patis amb porxades tan habituals a l'arquitectura colonial.

Camin tranquil, ara per ben enmig del carrer Francisco Madero. Anam cap al Zócalo, la plaça principal de la ciutat. Seguesc obsessionat amb l'empedrat negre que modela la via. Alguna cosa em fa dubtar que siguin pedres naturals les que formen els paviments. Cerc una fallida, un punt desfet, una zona deteriorada que em mostri la part més interior de les pedres. A la fi trobo un fragment de la via romput i puc constatar que tots els paviments són d'asfalt amb la marca de la pedra molt ben executada. Bé, com el que es va fer al carrer de ses Moreres de Maó quan algú es va desesperar amb el moviment de les llambordes originals.
Des de les porxades -amb un cert ambient francès- de la gran plaça del Zócalo miram el gran buit central ara ocupat per les pistes de gel, una atracció nadalenca que s'ha fet famosa i atrau una massa alegre d'habitants dels barris perifèrics. Llàstima, no ens deixa captar les proporcions d'un espai que ha estat comparat amb la plaça Djemàa el Fna de Marràqueix, no solament per les dimensions semblants sinó per la varietat de les coses que hi passen i de la gent que s'hi està. Aquí i allà, venedors ambulants i petits carrets on venen les famoses tortitas creen un microclima que fa pensar que les ciutats de Mèxic són una mena de gran mercat i un gran restaurant. De rere un quiosc de diaris i revistes apareix Chan Chan, estudiant europeu de Belles Arts, que podia ser de Segovia: alt, blanc, prim, cabells morenos, somriure tímid, amable i atent. Malgrat les seves formes educades només té ulls per a ella. "Quina casualitat!" -diu Lupita, i ens el presenta com el seu company.

Platicar és el que fan més els mexicans. Platiquen i platiquen, sempre contents i amables. I això és el que vam fer sota la porxada de la gran plaça, animats per les trobades i l'intercanvi d'experiències i visites a llocs nous.

Lupita i Chan Chan van partir junts; no crec que anessin a dormir encara que la nit ja ho cobria tot. Vaig sentir anomenar la plaça Garibaldi, un lloc on els mariachis esperen a cobert de velles arcades a ser contractats per animar festes de tota mena, cantant corridos i ranxeres a qui pagui setanta pesos per cada una. Jo ja no podia més i l'hotel era a prop. Poc temps després ja dormia.

"Entonces oyó el llanto. Eso lo despertó: un llanto suave, delgado, que quizá por delgado pudo traspasar la maraña del sueño, llegando hasta el lugar donde anidan los sobresaltos."

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.