Quid pro quo

La setmana de les banderes

Valorar:
Visto 2 veces

Josep Portella Coll
Comencem una setmana plena de convocatòries a l'entorn del sant eremita. Poc s'ho podria haver pensat ell, tan donat als dàtils i als garballons (diuen), que ara nosaltres engolíssim sobrassada i botifarró en honor i record seu. La tradició té aquestes coses. I a l'hivern sol fer fred.  El que era una setmana buida, fa tres dècades, ara és una setmana carregada. Allò que era una regastalla ciutadellenca fa uns anys, ara és el símbol més patriòtic i pengem banderes menorquines als crancs de les finestres. Guard record encara d'aquells dies de Sant Antoni dels anys seixanta del segle passat, quan la diada només es vivia a ponent, festa de missa i processó. Tenc curiositat ara per saber quants càrrecs públics aniran a la missa i a la processó, enguany. Cada any són més: regidors, batlles, consellers (electes i no electes), diputats, congressistes, senadors, delegats del govern, directors, presidents... donen color a la festa. Aquesta presència és un fenomen molt del nostre temps i expressa la solitud. Com que la diada és específicament una oportunitat per recordar qui mana, la processó serveix per fer-ne gala. Amb els actes santantonians s'exemplificarà clarament la separació entre l'Estat i l'Església. O no? En ocasions, em sembla que aquest debat sobre separació de poders, laïcitat, aconfesionalitat, només es dóna a les grans esferes del poder, però que en dies com aquests (i d'altres) es fa el de sempre. Sermons, discursos, proclames, conferències magistrals, pregons... tot serveix per reiterar la idea. La vigoria dels actes populars, aquells que es fan a cada poble, també posa de relleu com ha rebrotat una festa després de molts anys oblidada. No obstant, els actes populars que giren entorn de les torrades i els focs, no acaben de ser totals, no són com els que es viuen a la veïna Mallorca aquests mateixos dies. Potser la pròxima passa serà incrementar els elements d'espectacle i disbauxa perquè pugui avançar un poc més. Això, quan es tracta de celebracions tan institucionalitzades, és complicat. Tanmateix, allò que fa uns anys, en el començament de la recuperació identitària, eren elements de ruptura i renovació, un discurs nou que trencava amb el passat franquista, avui són elements plenament acceptats per la generalitat de la gent, amb poca força regenerativa. Potser ha arribat el moment de pensar quin futur volem per a una celebració que comença a ser reiterativa.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.