Entre els plecs de la memòria

Vivències d'en Toni Alemany (1)

Valorar:
Visto 7 veces

Adolf Sintes
En els següents capítols intentarem reviure antics oficis relacionats amb la mar i la terra de Menorca, esvaïts avui en dia, però que perduren a la memòria d'una època no tan llunyana com podria semblar. Ens guiaren per les vivències d'Antoni Alemany Sintes nascut fa 83 anys al poble des Castell, encara que als 13 mesos la família es traslladà a Maó.

MAQUINISTA I FOGONER
De l'avi fins a un nét seu, cinc membres consecutius de la família han duit o duen el mateix nom i primer llinatge. Son pare era maquinista, dedicat al desballestament de vaixells a "l'Anglo" Sociedad Anglo-Española de Motores, a la Punta des Jonquet, davant l'actual factoria de Gesa.

Després treballà a les diferents fàbriques d'electricitat de Maó. Començà a "S'Energia", també coneguda com Elèctrica Nova, del carrer de Gràcia, actual seu de l'Orfeó Maonès. Era propietat d'en Fernandillo i funcionava amb motors de gas pobre.

Un company de feina, en Melià, era pagès i havia fet sitges de carbó, per açò tenia una noció del gas pobre. En Melià era el fogoner encarregat de pujar les 4 sàrries de 100 quilos de carbó de pedra a força de braços al forn, que devia fer uns quatre metres d'alçada. Quan tenia les sàrries dalt tirava el carbó a dintre i amb una pala treia el carbó de coc.
Després continuà, també de motorista, a "s'Elèctrica Vella", de Baixamar, quan van posar dos motors dièsel. Posteriorment la companyia Gesa comprà les antigues centrals elèctriques i son pare va passar a dependre d'aquesta empresa, amb la que va estrenar la nova central del Cós Nou l'any 1958, inaugurada oficialment el 1960. En total va treballar 48 anys a les elèctriques.

AFICIÓ PER LA PESCA
Son pare i en Melià, el fogoner, eren corda i poal. El dia que tenien franc anaven a pescar serrans i calamars. Son pare tenia una barraca a sa Mesquida i la tèquina batejada -per raons òbvies- "Luz", construïda el 1920 pel seu cunyat Bartomeu Marquès Fullana, encarregat del taller de fusteria de la Base. Com a tèquina era ben singular, amb 21 pams d'eslora i 7 de mànega, duia dos parells de rems i vela llatina de martell que li permetia maniobrar i virar molt bé a la vela. De petit, en Toni anava a pescar amb ells i va contreure l'afició per la mar.

Quan va ser un poc major pescava llagosta as Grau amb el conco Carlos Moreno, casat amb una germana de son pare. Calaven nanses peixateres, més grosses i que a més de llagosta agafaven peix de tall: pagre, déntol o un cap roig vell. Calaven 4 fileres de 32 nanses a cada una. Per manejar un ormeig tan voluminós tenien un bot-llaüt de 34 pams. En Toni hi dormia a dintre ja que el conco era casat i a la barraqueta de mestre Jaume no tenia lloc per a dormir. Obrien la veda per la llagosta de primer de febrer a final de setembre, tant per les escateres com les nanses.

En Llorenç "es Pebrot", un home gras que anava vestit de llista i fumava pipa, era un barcarol que pescava un poc pertot arreu amb xerxes i xerxons. A l'estiu anava per es Grau, però fondejava i romania a cala en Vidrier -a l'altra costat de la badia- per no estar amb els pescadors del moll, no volia que li descobrissin ses senyes. Una vegada els joves li van fer senyal que s'atraqués, li van agafar el peu de roda, enganxar el gigre i van pujar el bot sense donar-li temps a desembarcar.
La seva col·laboració amb el conco durà fins que se'n cansà ja que, a més d'esser un al·lot era de la família i, fet prou habitual, no veia cap cèntim mai. Llavors s'enrolà en una barca bolitxera del port de Maó, com veurem dijous que ve.

SERVEI A MARINA
Als dinou anys anà a complir el servei militar a Marina, de 19 mesos en aquell temps a diferència dels de terra que en feien dos anys. Feta la instrucció a San Fernando (Cadis) embarcà en el destructor "Almirante Miranda", amb base al port de Sóller, on també hi havia el "Jorge Juan" i el "Lepanto", que el 1946 enfonsà accidentalment el submarí C-4 al canal de Menorca durant unes maniobres, desgràcia que costà la vida a tota la tripulació.

Ja duia més d'un any de servei a la Marina i no havia tingut cap permís. Un dia els van enviar a Palma a cercar un carregament de quatre tones de xocolati amb destinació a Maó. En arribar demanà permís a l'oficial de guàrdia per baixar a terra mentre descarregaven el xocolati. Però no li van concedir. Son pare i sa mare van baixar al moll però no van tenir ocasió d'entrar a la Base ni es van poder veure de prop amb el seu fill.

Sa mare, que no hi estava gaire conforme, va borinar influències i va aconseguir poder acabar el servei militar a la Base, els darrers quatre mesos va estar de patró a la falua del comandat.

PESCAR I NAVEGAR
Durant aquesta època la seva família muntà una serradora i ell va fer de carreter per la mateixa, com veurem, i els caps de setmana començà de berguiner a Can Reynés. Més endavant treballaria a la fàbrica d'Ipar de components electrònics i posant antenes de televisió per Ca n'Estrada. Però, fos per ofici o per afició, mai deixà la mar.

Encara que no ha participat en competicions, la navegació a la vela té pocs secrets per en Toni Alemany. A més, l'avi matern Domingo Sintes era corder, feia tot tipus de caps per a la mar. Els elaborava d'estatxa de jute que comprava a la Base, les desfilava i trenava els cordellons per fer les cordes. L'espart era molt car i només el compraven per fer palangres.

Si d'al·lot havia navegat amb son pare i amb el conco, més tard va tenir un bon mestre amb Miquel Reynés. També va tenir el llaüt de 24 pams "Spica" (nom del segon estel més visible de l'Ossa Menor), fet pel mestre d'aixa Joan Petrus, hi anava a pescar serrans o calamars a la vela i a motor, un Campeón de 5 cavalls.
Joan Ramon Garcia Pujol, propietari de les drassanes de Tarragona, cercava un llaüt mallorquí, però finalment trobà i comprà a la cala de Sant Esteve el llaüt menorquí de 43 pams "Sant Antoni" construït per Antoni "s'Obercoc". Amb la mediació del mestre d'aixa Joan Petrus, va convèncer Toni Alemany d'aparellar-lo i muntar el velam. Despullat, sense pals ni veles, pesava 4 tones, però donava gust, un llaüt tant gros i sa via que feia a la vela, sense orsa ni res. Tenia un motor que era un rellotge, a Sant Carles de la Ràpita el van desfer després d'uns anys i estava com a nou, no havia anat mai a més de 500 voltes.  

Cada vegada que el propietari tenia un compromís cridava n'Alemany com a patró. Amb aquest llaüt van remuntar l'Ebre quatre vegades i una altra el Duero fins a Porto. Per navegar el riu a la vela no tenia vents laterals, només de la mar o de terra. De fet, on hi havia el patró hi havia el "Sant Antoni", quan va morir el propietari, els fills el van donar als Amics de la Mar que el tenen dipositat a la pedrera de Robadones.

____

adsintes@telefonica.net

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.