Quid pro quo

L'hivern més cru

Valorar:
Nunca vista

Josep Portella Coll
El comentari és general: quin hivern que ens fa! En realitat, l'hivern encara ha d'arribar. La tardor de les castanyes encara no ha acabat i ja enyorem la pròxima primavera. Us he de dir que jo record  tardors tan plujoses i tan fredes com la d'enguany, també us he de dir que tenc bona memòria. Els humans tenim la tendència a crear imatges absolutes de la vivència present. En realitat, segur que sí que hi haurà hagut tardors meteorològiques com les d'enguany, però ja les hem viscudes i ara vivim només aquesta. En el llibre col·lectiu, Natura i Societat, que acaba d'editar l'IME, podreu llegir un article d'Antonio Rodríguez, en el que segueix la vida de les gotes de pluja que són la saba de l'illa. També sol ser comentari general dir que "fa mal temps". Ho puc entendre en el parlar domèstic: el bon temps està associat a la temperatura agradable, la presència de sol i l'absència de vent; el mal temps està associat a les temperatures extremes (segons el clima local), a la presència de pluja i de vent. No ho puc entendre quan ho escolt en veus dels especialistes que parlen per la tele o la ràdio. La saviesa popular, recollida en desenes de dites i refranys, ho té més clar: fa el temps que toca fer.

Dit açò, que sembla assenyat, ara vull repetir que record haver viscut una tardor tan freda i plujosa com la d'enguany. En la meva memòria he de recular fins principis dels anys seixanta del segle passat, abans de les calefaccions. Jo era un al·lot de nou anys, grassonet. En ple hivern em vestia amb un jersei gruixat de llana teixit per ma mare, una bufanda i un gorro calat fins les celles, amb unes sabates que ens havien de durar uns quants anys i uns calcetins calents. Completava la meva indumentària infantil amb uns pantalons curs fins mitja cuixa. En aquell temps, fins els 12 anys no teníem pantalons de cama llarga, que era símbol de trànsit a l'adolescència. Així, amb les cames a l'aire marxàvem els al.lots cap a escola amb la goteta de moc fred que degotejava per la punta del nas. Crec recordar que, a la nostra aula de l'escola des Born, hi havia una estufa de llenya. Els dies que s'encenia eren dies assenyalats i volia dir que la gelor era insuportable. Quan sortíem al pati jugàvem a la ceba, que era una de les millors maneres per entrar en calor i acabar amb disgusts amb els nostres amics. Els dies de pluja i de molt de fred, no anàvem a dinar a casa, que era dalt de tot del Camí de Maó, sinó que quedàvem a ca s'àvia, al carrer de Sant Miquel. Allò també era motiu de goig, per a nosaltres. Enguany ens fa una tardor freda i plujosa, però jo n'he viscudes de molt més aspres.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.