He vist coses que vosaltres no creuríeu...

'No soc molt funcional en la vida...'

Delphine a ‘El Rayo Verde’...

|

Valorar:
Nunca vista

Benvinguts, incrèduls! Ha mort Eric Rohmer... El raig verd s'ha apagat a París...

Benvinguts, incrèduls! Ha mort Eric Rohmer... El raig verd s'ha apagat a París...Amb ell, ha desaparegut més que un simple gran director de cinema: va ser una de les llavors més arrelades d'aquella nova onada francesa, la 'Nouvelle Vague'; va ser un apassionat assagista i un teòric de primera, com va demostrar als anys 60 manifestant pol·lèmiques sobre la natura del cinema poètic en contraposició al cinema prosaic, que ell mateix va argumentar i practicar amb la seva pròpia filmografia; va innovar increïblement el concepte de cicle fílmic amb 'Six contes moraux', 'Comédies et proverbes' i 'Contes des quatre saisons', que formen bona part dels més de 20 llargmetratges que va realitzar, quasi tots ells obres mestres; va adaptar per a la televisió des de Poe fins al Quixot; va escriure centenars de crítiques i llibres al voltant de Hitchcock, Buster Keaton, Charles Chaplin, de la mateixa manera que va realitzar treballs cinematogràfics al voltant de figures clau del cinema com el mateix Hitchcock, Carl Theodore Dreyer o Louis Lumière...

Però, sobretot, ens ha deixat un legat cultural d'una manera original i única d'entendre l'art de fer pel·lícules... Un estil dedicat al diàleg, el detall, el realisme, la quotidianitat i la laberíntica interna del personatge... Un art al servei d'explorar els interiors dels qui tenim a la nostra vora, quasi sempre joventut, quasi sempre gent amb futur, i les seves complicacions amb l'amor, sempre amb una perspectiva invisible, elegant i minimalista alhora, per respectar un dels seus més celebrats i sagrats principis: 'Jo no dic; jo mostro'... Of course... 

Va néixer el 4 d'abril del 1920, sota el nom de Jean-Marie Maurice Schérer, a la localitat de Nancy, a Lorraine... Va ser professor i després es va dedicar al periodisme, primer com a editor de la 'Gazette du Cinema' als anys 50 i després al mític 'Cahiers du Cinema', on va arribar a ser cap de redacció durant sis anys... Durant els anys 50 es va dedicar, de manera primerenca i experimental, al curtmetratge... Feinetes carents de muntatge que gent com Rohmer, Godard o Truffaut van iniciar amb l'ajuda del govern francès, i que esdevindrien les iniciàtiques trobades cap a la 'Nouvelle Vague'... 

A l'any 1959 va realitzar el seu primer llargmetratge: 'Le Signe du Lion'... Des d'aquest film, Rohmer es va proposar mantenir una temàtica sobre les seves històries a l'hora de ser contades... Després arribaria la sèrie 'Seis Cuentos Morales', composta per 'La Panadera de Monceau'(1962), 'La Carrera de Suzanne' (1963), 'a Coleccionista'(1967), 'Mi Noche con Maud' (1969, amb la qual va rebre tota mena de reconeixements, com el premi Max Ophuls), 'La Rodilla de Clara' (1970) i 'El amor después del mediodía' (1972, amb la qual es va mostrar definitivament com a mestre en el relat intens d'allò sensual i, alhora, allò cerebral )...Es va escurçar una mica del seu camí d'anada amb films com 'La Marquise d'O' (1962) o 'Perceval el Galo' (1978), molt diferents a la marca de la seva filmografia... Ja als anys 80, començaria una nova singladura, de tall proverbial...

Set pel·lícules, sota la sèrie 'Comedias y Proverbios', tornaven a orquestrar-se al voltant d'un esperit cíclic... Les més destacades són 'La Mujer del Aviador' (1980), 'Paulina en la Playa' (1982) i 'El Rayo Verde' (1986, probablement la cinta més representativa d'aquest director i que es va emportar el Lleó d'Or al festival de Venècia... Hi havia en la seva mirada sobre els personatges, sempre de reaccions contingudes i gens vistoses, alguna cosa pròpia de la feina d'un antropòleg... I és que les pel·lícules de Rohmer es criticaven de vegades per ser poc 'cinètiques', és a dir, que semblen obres de teatre filmades, donat que l'acció sol estar limitada a molts pocs llocs i transcorre en un període de temps breu... La mitjana de duració de les seqüències a les seves pel·lícules és significativament més llarga que les dels films contemporanis de Hollywood... Però no és aquesta dada la que fa que el seu estil esdevengui com a poc cinètic... 

Quan dirigia, Rohmer mantenia la càmera a una distància curta en relació amb els actors, cosa que atorgava a les escenes una intimitat impossible en una representació convencional de teatre...Les preses llargues mantenien la sincronia entre els episodis clau de l'argument i el temps real que tardarien en succeir... La problemàtica al voltant de la qual giren les seves històries són qüestions molt quotidianes... Els seus films mostren una profunda empatia cap als personatges, excepcionalment sensibles, i permeten a l'espectador ser testimoni mud de la maduració dels protagonistes i observar la profunditat de la seva natura... Com diu una altra famosa frase (sorgida de 'La Noche se Mueve' d'Arthur Penn, del 1972)...', veure una pel·lícula d'Eric Rohmer és com veure créixer una planta'...Tot i la seva injustícia, aquestes paraules amaguen un cert romanticisme sota una despietada crítica d'un Hollywood que mai va saber entendre aquest realitzador... 

La darrera de les seves sèries es va titular 'Cuentos de las Cuatro estaciones', formada per 'Cuento de Primavera' (1989), 'Cuento de Invierno' (1992), 'Cuento de Verano' (1996) i 'Cuento de Otoño' (1998)... La darrera i més madura cíclica sobre el paisatge humà... Els seus darrers films, abans de la retirada i posterior desaparició, han ofert una recerca en el passat de l'ideari irreductible d'aquest gran mestre del abisme quotidià... Una insolent lectura històrica que reivindica la lliure circulació de les idees com la més valuosa de les revolucions, com és 'La Inglesa y el Duque' (2001), una estranya mirada cap a la nostra Guerra Civil Espanyola, sense el lirisme de costum i plena de traicions i despietats polítiques amb 'Triple Agente' (2004) i la seva darrera mostra, 'El romance de Astrie y Celadón' (2007), a on Rohmer va recuperar la seva lúdica naturalista amb una faula atemporal plena d'elements rohmerians... és a dir, lluminositat, sensualitat, gravetat i lleugeresa a parts iguals... A mig camí entre la veneració de la lucidesa que es resistia a apagar-se i un irremeiable aire de rèquiem per a un cinema que s'extingeix..

Amb l'adéu a Eric Rohmer, definitivament ha començat la decadència d'una manera de fer cinema... Un combatiu adéu contra la inconsistència de gran part de la cultura i pensament contemporanis... Fins la setmana que ve, incrèduls!

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.