Sant Antoni 2013

Hernández apel·la a la fe i a la utopia per aconseguir una Menorca tolerant

El conferenciant oferí un discurs oníric on dibuixà una societat futura basada en el reconeixement inqüestionable a la llengua, als valors humans, al territori sostenible i al respecte a les creences

| Ciutadella |

Valorar:
Visto 6 veces
preload

Juan Luis Hernández. El filòleg maonès deixà caure un discurs per a la reflexió futura de Menorca, no exempt de passatges sentimentals - Cris

06-11-2015

El Saló Gòtic de l’Ajuntament de Ciutadella oferí ahir el primer acte oficial de la festa de Sant Antoni que commemora la incorporació de l’Illa a la Corona Catalano-aragonesa i a la cristiandat el 1287.

L’acte solemne de la sala de plens comptà amb la conferència de Juan Luis Hernández Gomila, filòleg i professor de l’IEs Joan Ramis i Ramis de Maó.

A les primeres files dels bancs hi foren presents el bisbe de Menorca, Salvador Giménez; el vicari general de la Diòcesi, Gerardo Villalonga; el president del Consell, Santiago Tadeo, i gairebé tots els consellers de la Corporació insular. També hi assistiren els diputats menorquins al Parlament balear, els batles de Ferreries, Manuel Monerris, de Maó, Àgueda Reynés i d’Alaior, Misericordia Sugrañes. A més, els 20 regidors i l’alcalde de Ciutadella, que ocuparen els seus respectius seients del Saló Gòtic. Entre el públic assistent, s’hi podien comptar també personalitats del món de la cultura i les lletres.

Hernández, que accedí a la taula d’orador convidat pel batle José María de Sintas, després d’obrir aquest la sessió, teixí un discurs vestit de voluntats i desitjos en el marc de la utopia. Des de l’exposició onírica convidà els assistents a imaginar-se la celebració de la Diada del Poble de Menorca en la distància de vàries dècades endavant, encara que les referències al passat foren presents en el seu discurs com detalls necessaris per no oblidar el benestar, la cohesió i la felicitat.

Una llengua inqüestionable

Un llengua pròpia reconeguda, un paisatge harmoniós com a valor de futur, una economia equilibrada reforçada entre els diferents sectors i el respecte i tolerància entre els menorquins i menorquines, foren els eixos de la Menorca que voldria Juan Luis Hernández.

En clares al·lusions al recordat lingüista Francesc de Borja Moll, al professor i filòleg Joan López Casasnovas o a l’escriptor ferrerienc Joan Pons, demanà el reconeixement de la llengua catalana com la pròpia de Menorca. Rebutjà les ‘guerres lingüístiques’ i foragità els sectarismes que les provoquen des del més absolut desconeixement. “A la Menorca que esper poder trobar en el futur hi ha, sense cap mena de dubte -hi ha d’haver, forçosament- aquest primer pilar: el reconeixement, estima i defensa de la nostra llengua i la seva normalització ja conclosa”, digué Hernández.

Una economia de paisatge

Un segon pilar del seu somni seria el paisatge, la natura. Aquí cità al literat espanyol Miguel Delibes per fer una metàfora sobre el progrés malentès en la via d’acumular diners i tot allò que representà l’esclat econòmic del turisme i la subsegüent expansió immobiliària. “Si be el mal fet al nostre entorn no ha estat similar al produït a altres indrets, és innegable que sí ha existit. Un mal que sabem, avui, aturar i, fins i tot reparar. Desitjo ser optimista”, afegí.

El canvi que implicà el capital turístic l’exemplificà Hernández en el període com a docent a l’IFP Sant Joan Bosco de Ciutadella, o la coneguda Escola de calçat, de records entranyables per al conferenciant. Havia vist alumnes feliços en l’aprenentatge d’un ofici, però “un dia les aules es buidaren. Fou un procés lent, tristíssim. La desfeta de la natura era paral·lela a la desfeta d’aquells alumnes, d’aquella escola; d’aquella societat... Els alumnes es deixaren atreure pels cants de sirenes dels diners fàcils i descobriren que allò de ser sabater era molt formós, però que es guanyava més de recepcionista a un hotel”.  

Amb açò, el professor tenia clar que “a mesura que el nostre paisatge era violat o maltractat, també ho eren les persones, i les tradicions i l’economia de l’Illa (ja ningú volia ser sabater de banqueta)”. Il·lustrà la seua visió comparant-la amb la decaiguda d’aquells valors més tradicionals: “El turisme fou, sens dubte, font de riquesa. Però mentre engreixava, els nostres camps s’abandonaven (qui desitjava ser pagès?); les nostres indústries s’abandonaven; la nostra ramaderia s’abandonava i la cadira metafòrica que era Menorca es quedava amb una sola cama que ara, em tem, trontolla com trontolla també el negoci immobiliari que fou succedani del primer. I d’aquí l’angoixa que probablement, en aquest present que hem de canviar, ens tenalla profundament. L’Escola de calçat ja no existeix a Ponent i, a Llevant, la d’Agricultura quasi bé no té alumnes... És això el que volem?”.

Per a Hernández Gomila l’economia equilibrada s’ha de basar en varis sectors forts i en el treball diari de ciutadans anònims. “Eduquem en valors els nostres fills, per favor”, fou una de les sentències discursives de la Menorca futura que pretén el filòleg maonès.

Respecte a les creences

Un tercer pilar de la seua utopia o de la seua “arcàdia menorquina” seria una illa “d’arrels cristianes reconegudes i que desitjo respectades. I a la inversa. En aquest sentit, creients i no creients hem de fer un esforç per allunyar de nosaltres vells prejudicis i fer el que deia Espido Freire: “Escribiste: Voy a ir. Pregunté: ¿Para qué venir? Dijiste: Para conocernos”. És també a través d’aquesta cita que Hernández demanà més diàleg i més consens, “camins que podrem fer, així, plegats, des de la diversitat ideològica. Estic parlant, doncs, d’una Menorca tolerant, amable, on l’argumentació mai no deixi el seu lloc a l’insult o a la confrontació absurda”. I el missatge utòpic del professor també el duia al terreny de les institucions, “Una Menorca tolerant també en l’ordre polític, on les divergències mai no es transformin en odis, sinó en serè debat i riquesa d’arguments i on el vot de cada polític estigui no sotmès a cap altra disciplina que no sigui la de la pròpia consciència”.

Juan Luis Hernández acabà la seua dissertació somiant que les properes generacions sàpiguen que hi hagué avis i pares que feren una Menorca per viure-hi més feliços. “És a dir, senyores i senyors, tots vostès, tots nosaltres”. I així acabà la proposta d’un home que advocà per la utopia i que, probablement, va sorprendre a més d’un dels presents asseguts ahir fosquet als bancs del  Saló Gòtic.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.