Menorquins al món / Entrevista a Anna Serrano Delgado

"Em resulta vergonyós explicar la situació en què es troba Espanya"

La jove va marxar de Menorca ara fa un any i, des de llavors, viu a Escòcia, on fa feina per a una empresa que gestiona tres habitatges tutelats per a persones discapacitades a Edimburg

| Maó |

Valorar:
Visto 35 veces
preload

Serrano. Va arribar a Escòcia el 13 de gener de l’any passat - A.S.

06-11-2015

Des de petita, Anna Serrano Delgado (1986, Sabadell) va estiuejar a Menorca, on viu tota la seva família materna i, ara també, els seus pares i el seu germà Roger. La crisi va portar  la jove a instal·lar-se definitivament a l’Illa l’any 2009. Va llogar un pis as Castell i va trobar feina a la residència geriàtrica de l’Ajuntament de Maó. Tot i així, Serrano va decidir emprendre una nova aventura a l’estranger.

Es va decantar per Escòcia, on va arribar al gener de l’any passat. El seu nivell d’anglès era molt baix i, per això, primer va treballar a un restaurant espanyol fins que va trobar feina a una empresa que gestiona tres pisos tutelats per a persones amb discapacitat a Edimburg. A més, estudia anglès amb la intenció de dur a terme properament un curs d’accés a la universitat. Serrano viu a un petit poble proper a la capital escocesa anomenat Roslin, on comparteix casa amb una parella.

Durant la seva infància va visitar sovint Menorca. Què en recorda,  de les seves estades a l’Illa?
Recordo Calasfonts i, sobretot, Cala Pedrera. Vaig aprendre a nedar allà!

Per què va decidir establir-se a l’Illa?
Treballava al centre hospitalari de Manresa, però degut a la crisi van deixar de donar-me feina. No podia pagar el lloguer, així que vaig haver de tornar a casa dels meus pares. Ells s’havien instal·lat a Menorca per cuidar  la meva àvia. Per tot això, el 2009 vaig fer les maletes, vaig agafar el meu gos i vaig partir cap a l’Illa.

Va trobar-hi feina?
Sí. Dos mesos després d’arribar ja treballava a la residència geriàtrica de l’Ajuntament de Maó. Vivia as Castell i vaig passar les millors nits al bar es Cau acompanyada del meu germà Roger, la meva amiga Verònica Torres, en Curro, en Bruno, en Toniet, n’Anabel i na Pepa “La madrilenya”, entre molts altres.

Quan va decantar-se per marxar a l’estranger?
Un any després d’haver arribat a Menorca vaig decidir tornar a estudiar, però uns grans amics, en Norman i na Fiona Watson, em van començar a parlar de les facilitats per compaginar estudis i feina a Escòcia. No ho vaig dubtar. Veient com estava la situació a Espanya i com perillava la feina vaig decidir embarcar-me en aquesta aventura. La veritat és que no va ser una decisió difícil, em feia molta il·lusió. Sabia que no perdria mai el que ja tenia, simplement es quedava aquí per quan volgués tornar.

Quan va arribar a Escòcia?
El 13 de gener de 2012 vaig partir des de Barcelona cap a Manchester. Vaig deixar els meus gossets amb en Paco, a qui li dono les gràcies des d’aquí. Durant l’anada cap a Escòcia em sentia plena, però també aterrida, tenint en compte que el meu nivell d’anglès era baixíssim. En aquest sentit, estava molt conscienciada que el primer any a l’estranger seria dur. Na Fiona i en Norman estaven a Anglaterra visitant els seus fills i havíem quedat que ells vindrien a cercar-me a l’aeroport per portar-me fins a Edimburg. Precisament el matí que arribava a Manchester, en Norman va ingressar a l’hospital amb un atac de cor. Tot i així, na Fiona va venir fins a Manchester per ajudar-me. Mai oblidaré això! Vaig anar amb tren fins a Dunfermline, que es troba a uns 25 minuts de la capital escocesa.

On es va allotjar?
Vaig anar a viure amb una família que em va acollir fantàsticament. Vaig trobar-los a través d’una pàgina web anomenada Helpx.net en la qual s’anuncia gent que necessiten algun tipus d’ajuda, ja sigui amb el jardí, els nens o els animals. Normalment, el tracte consisteix en què tu els ajudes fent algunes feines durant unes hores al dia i ells et donen allotjament i menjar. És una bona opció per començar a un lloc nou perquè et permet estar en contacte amb persones natives. Vaig estar amb ells durant un mes cuidant tres nenes molt maques i dos gossos, així com un grapat d’ovelles i qualque pollastre.

La integració va ser fàcil?
Aquesta família va tenir una paciència enorme amb jo tenint en compte que el meu anglès era penós. Després d’unes quantes cerveses vora el foc i el piano, el meu anglès anava millorant i podíem tenir algunes converses. Com ja he dit, vaig arribar al gener i, per tant, feia bastant fred, tot i que  sorprenentment no nevava. Tot i així, no feia molt més fred que alguns hiverns al Pirineu, on abans vivien els meus pares. Durant les primeres setmanes vaig dedicar-me a arreglar papers. A Escòcia no pots respirar si no omples un formulari! És molt pesat, però curiosament, funciona. Això sorprèn quan arribes d’Espanya. D’una altra banda, durant aquell mes vaig provar gran nombre de plats típics cuinats per la família amb la qual vivia. Em van encantar els “haggis” i el “mince and tatties”. A més, a Escòcia mengen puré de patates a totes hores!

Va fer qualque curs d’anglès?
Durant un mes vaig anar a un centre comunitari on pagava un preu simbòlic. Els professors són voluntaris que ensenyen anglès als immigrants. Per a la resta, utilitzava una aplicació de traducció al mòbil i un gran somriure per preguntar a desconeguts. Recordo que les primeres setmanes tenia mal de cap a les nits. Em sentia cansada de pensar en tot moment les paraules adequades per expressar-me. És veritablement frustrant! D’alguna manera, et sents com un nen petit que ha d’aprendre a parlar. Després d’un any a Escòcia em diuen que tenc un bon nivell, tot i que jo crec que encara tinc molt per fer. S’ha de dir que Edimburg està ple d’espanyols i, si vols aprendre anglès, has de fugir d’ells. Hi ha gent que fa tres anys que és Escòcia i gairebé no parla l’idioma.

Es parla també el gaèlic?
La veritat és que només es parla a petits pobles, a Edimburg gairebé ningú sap l’idioma. Només he sentit alguna cançoneta en gaèlic a pubs on toquen música escocesa.

Va tenir dificultats per trobar feina?
Vaig començar a treballar als tres mesos d’arribar en un restaurant espanyol-italià d’un hotel a l’oest d’Escòcia. El meu anglès no era bo, així que, en un primer moment, no podia optar a la feina que jo volia. L’hotel es trobava a un poble anomenat Dudoon, ubicat a una petita península preciosa, on no hi ha cap racó que no valgui la pena veure. Recordo que preparaven les truites al forn i feien les patates braves amb sofregit. Jo era l’única espanyola al restaurant i, en realitat, l’única espanyola a tota la península, així que em vaig encarregar de fer les tapes.

Però ara treballa a un altre lloc..
Sí. Treballo per a l’empresa Redcroft Service com a auxiliar d’infermeria amb discapacitats. Tenen tres cases al sud d’Edimburg i, en concret, jo treballo a una anomenada Lundie House. Es tracta d’habitatges tutelats per a persones amb discapacitats que, d’alguna manera, cerquen un lloc on viure. La gran majoria han viscut amb els pares durant tota la vida, però arriba un dia que aquests es fan grans o moren. És la vida. Si no fos per projectes com el d’aquesta empresa, aquestes persones anirien a parar a centres, la qual cosa que pot resultar molt dur per a ells. A aquest tipus d’habitatges ja tenen una petita família i un bon caliu. Nosaltres ens encarreguem que siguin el més independents possible i, en aquest sentit, els ensenyem a fer les tasques de la casa. És important transmetre’ls que són capaços de fer-ho, només necessiten algú que els assisteixi en alguns moment.

Sembla que li agrada el que fa...
Molt! Tenim molta llibertat a l’hora de proposar activitats o tractaments alternatius. El més important és que el que fem sigui beneficiós per als usuaris i, en aquest aspecte, el nostre cap confia en nosaltres i ens deixa fer. Quan confien en tu es treballa molt millor i amb més ganes! A més, treballar amb discapacitats és divertit i molt didàctic. La veritat és que m’ho passo bomba! L’empresa vol obrir més cases d’aquest tipus i he proposat un parell d’idees, com ara ubicar un dels habitatges al camp, cosa que permetria que els usuaris portessin una vida més saludable i amb més qualitat. Així també es podrien estimular les aptituds del residents amb la rutina de la vida al camp. De moment, m’encarrego de ensenyar-los a fer les tasques de la casa, des d’higiene personal, neteja o cuina, entre d’altres. El més divertit és anar amb ells als museus, teatres i exposicions!

Les condicions laborals a Escòcia són millors que les que ofereixen a Espanya?
En el meu cas sí. D’una banda, el cap ens pot acomiadar sense donar-nos cap tipus d’explicació i sense pagar-nos la indemnització corresponent, però si ets bo treballant et recompensen de moltes maneres. Per contra, a Espanya pots treballar molt bé i mai rebràs més del que et toca segons el contracte i mai obtindràs més privilegis. De la mateixa manera, els que no treballen bé ocupen un lloc de feina que no es mereixen i no els poden acomiadar perquè és caríssim. També a l’hora de cercar feina hi ha moltes diferències, les empreses es fixen bàsicament en les teves aptituds.

Què vol dir?
És clar que és bo tenir experiència o estudis, però el que més tenen en compte és com ets com a persona. Pots tenir una nota boníssima a la universitat i no saber tractar amb la gent. Jo, per exemple, tenc un anglès dolent i la meva experiència no té res a veure amb discapacitat i, tot i així, m’han ofert una gran oportunitat. Reconeixen la meva feina i la meva actitud i això fa que treballi amb més ganes i més contenta. A Espanya, facis el que facis, ningú et recompensa. Jo he tingut vacances al Nadal, aquesta ha estat una de les meves recompenses! A més, cada tres mesos tenim revisions amb els supervisors, que et comenten si la teva feina és bona o no i t’apugen o abaixen el sou.

A més, li han ofert l’oportunitat de continuar estudiant.
Sí. La primera condició que em van posar quan vaig començar a treballar és que continués estudiant, cosa que no he vist mai a la meva vida a Espanya. L’empresa t’ajuda econòmicament i et programen les hores de feina de manera que puguis assistir a classe. Fins i tot et convaliden les hores de feina si consideren que fent el que fas estàs aprenent!  De moment, estic estudiant anglès per aconseguir la qualificació que et demanen a la universitat i als instituts. Després tinc intenció de fer un curs per entrar a la universitat. A Escòcia, si estudies a jornada complerta no pagues ni la universitat ni els llibres i, segons com, fins i tot et paguen el lloguer. De la mateixa manera, si estudies només durant mitja jornada, et paguen els llibres i pots rebre diverses ajudes. T’ho posen molt fàcil! Com a curiositat puc explicar que els únics que paguen la universitat són els alumnes procedents d’Anglaterra!

A quina zona d’Escòcia viu actualment?
Visc a un petit poble anomenat Roslin, que té només 1.800 habitants i està envoltat d’un bosc preciós amb un riu. És una zona molt tranquil·la, ideal per relaxar-te després de la feina. Només hi ha  un carrer central amb tres botiguetes! L’església del poble és molt coneguda i és la base de moltes llegendes. Va ser construïda per William Sinclair i molts la recordaran perquè és allà on finalitza el llibre “El codi da Vinci”. A Roslin comparteixo casa amb una parella. S’ha de dir que a Escòcia conserven molt els antics allotjaments i, per tant, hi ha més cases antigues que pisos nous.

Com definiria els escocesos?
Aquí la gent és molt oberta, però també molt tradicional i conservadora. T’obren les portes de casa seva com si res, són molt amables i generosos. Quan tens qualque problema amb l’idioma i demanes ajuda tothom t’atén molt amablement. Realment, no m’he sentit sola. Potser no tinc a prop persones de molta confiança, però em sento relaxada. Saps que passi el que passi sempre hi haurà algú disposat a ajudar-te.  La ciutat està plena de locals d’associacions destinades a ajudar malalts, nens, la gent més necessitada o animals. Això vol dir que són una societat generosa, que gaudeixen ajudant els altres. A més, els hi agrada conèixer altres cultures, volen aprendre de tu, dels teus costums. El meu cap és una de les persones que més m’ha ajudat, sempre m’ha donat suport sense conèixer-me de res, és una cosa que em continua sorprenent.

S’ha adaptat als costums escocesos?
Més o menys, tot i que encara hi ha coses que em sorprenen. Em va costar especialment acostumar-me a veure com condueixen per l’esquerra. No sabia on mirar quan creuava el carrer! Encara avui, quan he de pujar a un cotxe, sempre m’equivoco de porta. També quan em trobo amb coneguts o em presenten algú i, sense adonar-me’n, vaig a donar-los dos petons, s’aparten espantats! A més, quan dic que sóc catalana sempre em solen preguntar si soc republicana. La resposta els pot agradar més o menys, depenent bàsicament de si t’ho demana un escocès amb faldilla i una pinta a la mà o un anglès amb corbata i cara d’estirat. Una altra cosa que em sorprèn és com els escocesos es posen la típica faldilla de quadres per anar a noces o celebracions oficials, però també per anar al rugbi!

Com aprofita el seu temps lliure?
No en tinc gaire, però tinc el costum d’anar tots els dimecres que no treballo a un pub anomenat Settel Inn, a Stirling, la ciutat que hi ha entre Glasgow i Edimburg. Ofereixen música celta en viu. Violins, flautes, acordions, gaites i, fins i tot, un espanyol amb una guitarra. És un lloc molt recomanable, la segona vegada que et veuen ja et demanen que tornis la propera setmana. Són genials, una altra família per a mi. Quan tenc temps lliure també aprofito per anar a caminar amb la càmera. Escòcia és prou generosa en paisatges, muntanyes i llacs. El pitjor, sense cap dubte, és el  llac Ness. No cal perdre el temps anant-hi perquè hi ha centenars de llacs per visitar molt més macos. D’una altra banda, hi ha una ruta per conèixer Escòcia visitant cementiris. La veritat és que són preciosos, molt adequats per anar a passejar el gos cada dia. Acostumo a fer-ho, com molta altra gent.

Viu a prop d’Edimburg, li agrada la ciutat?
Sí. La veritat és que Edimburg no té res a veure amb altres grans ciutats. És realment tranquil·la i la gent camina amb calma, no escoltes les botzines dels cotxes i hi ha molta educació al carrer. Edimburg és una ciutat antiga, històrica i plena de jardins i parcs enormes. Si tens qualque problema, pots anar a l’ajuntament i aquella mateixa nit t’aconsegueixen un lloc a un “bed and breakfast” i t’ajuden a cercar feina i pis. Són molt solidaris!

Què li esta aportant aquesta experiència a l’estranger?
El més important, m’ha pujat l’autoestima, he vist el que sóc capaç de fer i on sóc capaç d’arribar. M’he adonat que no hi ha límits ni relatius a la llengua ni a la cultura. Pots viure i ser feliç a qualsevol part del món. Les limitacions ens les posem nosaltres mateixos i les superem quan estem sols. Sempre arribes al mateix punt, rius de tu mateix i penses: “Tanta por per això?” En aquest sentit, he de dir que la meva família i els meus amics de Menorca m’han ajudat moltíssim. Em van animar a emprendre aquesta aventura. Començar a un lloc nou no és fàcil! Com ja he dit, el meu anglès era molt dolent i, era la primera vegada que sortia del país. Per tot això alguns amics pensaven que en tres mesos tornaria! De moment, fa un any que sóc aquí i cada vegada estic més instal·lada i aconseguint el que volia.

Vol continuar a Escòcia durant un temps o té previst tornar a Espanya?
De moment vull estudiar i treballar aquí, no tinc intenció de tornar a Espanya, on la situació és molt dolenta. Em resulta vergonyós explicar, quan em demanen perquè sóc a Escòcia, el que passa a Espanya. A més, la possibilitat de tornar a Barcelona no m’atrau de moment. És una ciutat preciosa, però per    a mi és massa estressant. A Menorca, m’agradaria tornar-hi quan em retiri i, de moment, em criden l’atenció països com França, Bèlgica o Suïssa. La vida és llarga i, de moment, no sé on aniré a parar!

Suggeriments per la secció
“Menorquins al món”
e-mail: msola@menorca.info

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.