Premis Editorial Menorca | Mateu Segui Puntas d’Articles

El mite dels NINIs, el fracàs dels SISIs i el futur dels NONOs

|

Valorar:
Visto 20 veces
preload

Susana Febrer. Aborda la situació dels joves - Javier

06-11-2015

Què s’ha fet de la generació NINI? I de la SISI? Encara hi ha gent que les confon? Fa quatre dies, aquests joves que no estudiaven ni treballaven (ninis) eren malmirats per la majoria de la gent treballadora. Era un grup de jovent mandrós i ignorant de la vida, poc aficionat a l’estudi i abocat al fracàs. Esmentada generació havia de conviure amb els renecs constants d’uns majors que els recordaven durant tot el dia la importància de tenir aspiracions, feina i responsabilitats. Ara, en plena crisi, ja no se’n parla gaire de dita generació o, millor dit, es confon amb les altres, fins el punt que les línies de separació són altament confuses. Ara, gran part de la població és la Generació, tot i que els sociòlegs no recomanen confondre els seus integrants. No calen informes ni enquestes per demostrar que la generació NINI està en perill d’extinció, tot i que l’Institut de la Joventut (INJUVE) ja s’encarregà d’insinuar-ho després de comprovar que els ninis representaven únicament un 25 per cent. Molts dels joves no han trobat el seu lloc dins el món laboral i, no pas per manca d’estudis, sinó perquè, quan els han finalitzat, s’han adonat que gran part de la societat que l’envolta pateix allò que fins aleshores emmalaltia la Generació NINI: desil·lusió, atur, desinterès, absència de diners i de futur. L’epidèmia de l’atur ha captivat joves i no tan joves. De fet, una de les primeres noticies és la dramàtica xifra de 90.000 persones que encapçalen la llista de l’atur a les Illes Balears, sense comptar aquelles que només estan incloses dins borses de treball especialitzades o aquells joves sense cap mena de titulació, que no saben on reposar els seus ossos. L’herència de la Generació SISI –aquella aferrada al treball i a la qual se li atorgà la possibilitat de treballar d’allò que estudiava o de treballar simplement– és una herència d’aquelles plenes de deutes que ningú vol rebre. Una herència carregada de dilemes individuals i col·lectius perquè molts que han conformat aquesta generació s’han dedicat a escurar les butxaques i aprofitar-se de tot allò aliè. És aquest món en crisi i malaltís l’herència de l’esforç, la feina ben feta i la responsabilitat? És aquesta societat europea, endeutada i plena de forats negres, l’herència d’una generació modèlica, de la qual hem d’aprendre els joves?

Als joves mai ens ha agradat viure dels pares, sobrecargar-los de preocupacions, ni tampoc no guanyar diners, i, per contra, preferir el sofà i els videojocs. No ens fascina encaminar-nos a les drogues, al sexe prematur, als diners fàcils i a les adicions. I molts de vosaltres estareu pensant que se’ns ha donat de tot i més. Cert, no hem conegut la dictadura ni l’anulació dels nostres drets. Hem adquirit la igualtat, l’accés a l’educació i a la sanitat i el plat a la taula, d’això no n’hi ha cap mena de dubte!

Però no ens enganyem! Us heu recreat dins aquesta modernitat i li heu robat tot allò que heu pogut fins deixar-la en la crisi actual, molt abans de deixar participar els joves. Sembla més fàcil acusar-nos de la incapacitat de treure’ns l’ESO o romandre al sofà gran part del dia, que no veure com fins aleshores milers de currículums han anat a parar al fems de mig país. No hem tingut veu fins ara i molts creiem que ja no la tindrem pas perquè, actualment, el sofà l’ocupa el pare de família després d’haver vençut la interminable cua de l’atur. Ningú parla dels 800.000 ninis entre els 14 i 30 anys, sinó que ara tothom forma part d’aquest mateix sac, inclosos els 90.000 illencs que encapçalen l’atur de les Illes Balears. Ara ni la delinqüència juvenil, ni el fracàs escolar, ni la manca d’esforç ni res d’allò que recordi el passotisme de la joventut. Els joves només sentim parlar de crisi, de la factura del gas, del llum, del telèfon i de la hipoteca. No sabem què val més, si tenir totes aquestes factures en mà o la impossibilitat de no tenir-les mai a pagar. Veiem l’avi, el pare i el germà sense gaires aspiracions ni feina i no se’ns acut titllar-los de mandrosos i deixats. Fins ara semblava que el nostre atur, quasi sempre involuntari, i la nostra impossibilitat d’emancipar-nos importava, però no en excés, fins que han arribat les conseqüències de no oferir-nos la possibilitat de desenvolupar les nostres capacitats físiques i intel·lectuals.
Hem perdut el tren i el cap i no ens han servit de gaire les recomanacions de Schujman, qui aspirava amb el seu llibre minvar la taxa de ninis. Ens cal recuperar el tren del fum i el cap del seny! Som culpables també els joves que hagueu gastat més del que teníeu? Que hagueu pagat a la seguretat social durant trenta anys i ara que necessiteu un metge, l’operació no arribi perquè no hi ha diners ni per al bisturí? Ens ha de recaure tota la culpabilitat que haguéssiu demanat préstecs i no els pugueu pagar perquè fins i tot vau voler-hi afegir el cotxe d’última generació a la hipoteca i se us va concedir?

Quantes vegades hem sentit allò de “estudieu que jo a la teva edat estava llogat?” I, nosaltres, aquells joves que hem fet cas de l’experiència, només ens resta clicar un “m’agrada” a les xarxes socials a una entrada que proclama que “a Espanya les úniques sortides professionals que tenen els estudiants és per terra, mar o aire”. En una illa com la nostra –petita però acollidora– només ens resta per optar per dues d’aquests opcions. Al terra, l’únic que podem fer és quedar-nos de braços creuats. Braços creuats en una illa de segona que fa res vivia de l’agricultura i el turisme i, que a dia d’avui, sobreviu com pot. Coneixem els avantatges de ser joves en una societat tecnològica però també coneixem les de viure després d’una dècada de consumisme. El micròfon, però, ha passat a les mans d’aquells que perden la seva casa o d’aquells banquers que han estafat milions de persones anònimes. Aquells, que difícilment tindrem una casa, se’ns apaga el volum de qualsevol mitjà de comunicació i només se’ns obliga a pagar per aquells que porten anys sense fer-ho.

La veritat és que la Generació NONO no pot estudiar ni opositar, ni molt menys obtenir beques per fer-ho. No pot treballar ni estalviar, no pot comprar casa ni emancipar-se. La Generació NONO exigeix un replantejament d’un mite erroni dels NINIs, sol·licita un mea culpa dels SISIs i fa una crida perquè els NONOs trobin alguna resposta més que la negativa. És precisa una remodelació de la nostra societat en la qual els joves tenim molt que dir i molt per fer. Sense cap mena de referència en el passat per solucionar la crisi actual –en la mesura que tot temps passats foren pitjors– només ens resta que una nova mentalitat imperi en una societat egoista com la nostra, en la qual cadascú mira pels propis interessos i no pas pels de la Humanitat. Aquells que haurien de començar a fer-ho són aquells que aspiren a inflar les seves fortunes, no pas aquelles que lluiten per sobreviure i cobrir simplement les seves necessitats bàsiques.

Mentre una part del món segueixi l’evolució de la borsa i un altra no sàpiga com omplir la bossa en el mercat, i uns no tinguin ni mercat on anar, l’home del Primer Món, difícilment, sobreviurà a les properes generacions dins l’estat del benestar i aquell home del Tercer desafortunadament deixarà d’estar. En conseqüència, un cop desmitificat el mite dels NINIs i acceptades les deficiències dels SISIs, només ens cal trobar la resolució del dilema per tal d’oferir el millor futur possible als NONOs.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.