"Hem tirat molt patrimoni gràfic, i encara en tiram"

El professor Pau Salort presideix l’Associació Aladern, que gestiona l’Arxiu d’Imatge i So de l’IME des de 2001

| Maó |

Valorar:
Visto 42 veces
preload

Salort. És professor de Història per a estudiants de Secundària - M.A.L.

06-11-2015

Una de les més felices, valuoses aportacions a la historiografia menorquina dels darrers temps és, potser, la fundació de l’Arxiu d’Imatge i So.

Si resulta plausible que els fons documentals menorquins convencionals (s’entén, sobre paper manuscrit) són prou abundants, malgrat la devastació dels lligalls anteriors a l’assalt turc del 1558 (i certes negligències indígenes ulteriors, sovint tan bàrbares com les otomanes), hem de creure que, ara, amb l’endegament d’aquell nou centre arxivístic, s’ha posat notòria contenció a la pèrdua sistemàtica i absoluta dels documents gràfics.

En un segle, com haurà estat el nou-cents, fabulosament farcit per l’expansió del cinema (amb tota la gamma de modalitats), de la fotografia, el grafisme, la imatge, etcètera, els menorquins ens hem deixondit tard: ben bé a començament del segon mil·lenni, pel que fa al diluvi de documents gràfics que no s’ha preservat.

Tanmateix, un nom artífex de la redempció, diríem, és el de Joan Pau Salort i Salort, alaiorenc, professor d’Història a Secundària i president de l’Associació Aladern, que, sense ànim de lucre, gestiona l’Arxiu d’Imatge d’ençà de 2001, avui instal·lat a l’IME. S’hi conserven 150.000 fotografies ja indexades (més altres 50.000 en tràmit) i més de 5.000 filmacions en diversos formats.

Tot plegat, avui fruïm d’un centre providencial que hom diria que té llarga esperança de vida, com si l’haguessin batejat, de bon principi, amb les santificades aigües del Jordà: talment com sí feren els pares, ritualment i simbòlica, amb la persona de Joan Pau, en aquell 19 de gener de 1971 en què vingué al món.

És vostè un historiador que fa una defensa acèrrima que una imatge val més que mil paraules?

I tant que sí. No crec que massa persones pensin el contrari avui dia, tot i que sempre n’hi ha que al·leguen l’ús del “photoshop”; o que si en Trotsky roman esborrat a les fotos d’Stalin (per cert: si ho sabem és perquè també tenim les que hi surt, no?) Però jo estic segur que em dóna més informació un reportatge o un parell de fotos de quan van fer hotels a Son Bou, que el (possible) permís d’obres que hi hagi a l’arxiu municipal. Les fotografies i els films són una font inestimable d’informació i no sols per als historiadors: també per als ciutadans. El que passa és que fa relativament poc que s’arxiven i conserven. Encara ens manca pedagogia de la seva importància. Per açò, a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca, fem didàctiques per als escolars, i contínuament explicam la importància que tenen els sons, els films i les fotografies.

I açò no obstant, hem practicat, repatanis, una descurança voraç de documents gràfics, tot i ser d’un segle que n’ha conegut una fabulosa proliferació...

Sí, que n’hem tirat molt, de patrimoni d’aquest tipus. I encara en tiram. La majoria de la gent encara no és conscient del valor que tenen. El principal problema és que som una societat que té tendència a comprar i tirar, i que les coses velles fan nosa. Si no coneixem qui surt a la foto, o no tenim l’aparell que pot fer reproduir aquell so, tendim a voler eliminar el document. Sempre advertesc a qui diu tenir fotos familiars antigues que per a ells són familiars mentre coneixen les persones que hi surten, però quan les desconeguin, les tiraran. Els investigadors i arxivers que ens mirem aquestes mateixes fotos en percebem la seva importància documental, perquè donen informació antropològica, històrica, paisatgística... I les voldrem conservar per sempre.

I què em diu sobre la història oral, ¿disposen de fons dedicats a fonoteca?

És una altra de les meves dèries. M’agrada molt escoltar i dialogar amb les persones majors, des de sempre. Quan vaig estudiar a Barcelona, la professora Mercè Vilanova m’introduí en aquest apassionant món, a vegades no gaire ben vist per alguns historiadors que posen en dubte el testimoni dels entrevistats, perquè poden mentir o ocultar dades. La història oral no es pot basar en una sola entrevista, se n’han de fer moltes per destriar la veritat, i mai no es pot perdre de vista la història que hi ha als arxius, tot i que també hi ha papers que poden mentir o no dir del tot la veritat. A l’Arxiu disposem d’un centenar d’entrevistes orals de diferents investigadors en format àudio i vídeo.

Per cert, com a historiador ha dedicat molta atenció personal a la història oral. A Menorca, ¿en quin grau de desenvolupament de l’especialitat ens trobam?

La història oral requereix molt de temps i dedicació. Una entrevista no es fa en una sessió, potser en necessitarà tres o quatre, i alguna visita abans i després. Crec que a Menorca hi manquen més estudis d’aquest tipus, sobretot per analitzar períodes com el del franquisme que encara és tan a prop i està poc estudiat. També s’han de fer més entrevistes per conservar la memòria, encara que no sigui per fer-les servir immediatament. Açò ho hem fet en algun projecte de l’IME amb la col·laboració de l’Arxiu.

És la història oral un complement a la història escrita convencional, o és la constatació que la historiografia clàssica desfigura la realitat del passat?

Les dues històries es complementen, són la mateixa. De fet, la història oral no s’ha inventat ara, qualsevol biografia o autobiografia en té bastant, d’història oral. No s’han de destruir ni criticar una i altra, sinó que s’han de complementar. Jo no puc anar a entrevistar algú sense coneixements bàsics sobre el seu ofici o el període que ha viscut i del qual hi ha una versió als llibres d’història convencional. El que sí que em permetrà la història oral és aprofundir en aspectes que potser la historiografia clàssica ha menystingut fins no fa gaire, com ara la vida quotidiana de la immensa majoria de les persones, la situació de les dones, les activitats econòmiques il·legals que, per açò mateix, no figuren als arxius, com passa amb el contraban, etcètera.

El menorquí és, per definició geogràfica —si ho puc dir així—, un contrabandista contumaç?

El menorquí ha tingut que sobreviure en una illa en la qual, ho record, ja el bisbe Sever (senyor famós per una carta que explica el primer programa europeu certificat contra els jueus, i que disposa de carrers que el celebren: tot plegat curiós i “revisable”); Sever, idò, deia que era una illa on Déu no hi havia fet gaire cosa o que era poc agraciada, i així ho ha estat fins a l’arribada del turisme. Mentrestant, s’ha fet el que s’ha pogut per sobreviure. Pel que fa al contraban, la postguerra va ser una etapa molt dura, terrible, que els menorquins van superar com van poder. Molts van haver de participar en aquesta activitat a contracor, o per treure’s un sobresou, ja que el salari era mínim, a vegades d’ofec. Per altra banda, no crec que els foners anessin a lluitar (a jugar-se-la) amb els cartaginesos o els romans pel gust de practicar turisme, sinó més tost per necessitat punyent. I els pescadors que es convertiren en corsaris per atacar naus enemigues de sa Majestat britànica, ¿ho van fer pel gust d’agradar els ocupants de l’Illa? No, ho feren per gana.


¿Hem tingut algun tipus equivalent a Joan March? ¿Qui ha estat el March per antonomàsia del contraban menorquí?


No, en Verga és irrepetible, és el més gran dels contrabandistes de l’Estat i, possiblement, de bona part d’Europa. Aquest personatge tenia negocis legals i tèrbols de tot tipus. Es movia a esferes insuperables per a cap menorquí. Aquí operaven algunes companyies, que, com bé diu el seu nom, estaven organitzades com a societats d’inversió de capitals que es dividien les despeses i els guanys i que contractaven treballadors per fer desembarcaments i repartir-ne el contraban. Alguns contrabandistes anaven per lliure, venent a particulars i a bars de l’Illa després de comprar a aquestes companyies, i la majoria del contraban s’embarcava cap a la Península amb l’ajut del personal del vaixell, d’algun guàrdia civil i de certs empresaris que l’amagaven dins els paquets dels seus enviaments de sabates, de frontisses... El contraban, que va ajudar moltes famílies a arribar a final de mes, traficava amb productes considerats de primera necessitat. Per açò mateix no era gens mal vist per la majoria de la societat. I, pel que confessen els mateixos contrabandistes, sembla que també ajudava a millorar la paga esquifida de molts agents de la seguretat de l’Estat.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.