Entrevista guanyadora del Premi Andrés Casasnovas 2009

David Russell, l'artista, el geni, l'ésser humà

Valorar:
Visto 6 veces
preload

06-11-2015

Cristòfol Moll Huguet    Maó
Quedàrem que ens veuríem aquí, a can Nicolau Huguet. El seu pare, en Russell, l'anglès de "Na Fraix", mostra part de la seva obra pictòrica a can Nicolau, en altre temps, una de les barberies del poble. Avui, en tots els carres hi ha cases que obren les portes als vianants per donar a conèixer les creacions dels artistes seduïts pes Migjorn. Tot el poble és una sala d'exposicions. Durant dos dies d'aquest agost, festiu i lluminós, l'art farà estada en aquesta població, acollidora i hospitalària, encitronada al cim d'un turó que acaronen tots els vents. És la Migjornale. Trobo que en David hi escau entre l'ambient artístic que es respira al poble. Per tradició familiar ell s'hauria pogut decantar per la pintura. Els seus pares són notables pintors i aquest era l'ambient que es respirava a casa seva, la qual cosa va fer que en David mostrés un cert interès juvenil per l'art de la llum i el color. Però elegí la música. Potser el seu progenitor intuí les qualitats innates del fill i el va iniciar en els principis bàsics de la guitarra. Als setze anys, per motius familiars, es traslladà a Anglaterra. Durant un mes assistí a classes de guitarra, que serviren per adonar-se que en la interpretació musical podia trobar el seu camí. Es matriculà a la Royal Academy of Music, on estudià durant quatre anys. Aconseguí un públic i guanyà diferents concursos que el van fer decidir a dedicar-se professionalment a la música. De llavors ençà, la seva carrera és plena d'actuacions memorables que fan de David Russell un dels millors concertistes de guitarra clàssica de l'actualitat.

El teu què és, tècnica o realment genialitat?
Jo només puc controlar la part de la tècnica que és l'habilitat de donar vida a les obres. Tot el demés és opinable. Crec que fou Einstein qui va dir allò de que el geni és, en un noranta nou per cent, suor.

Sigui el que sigui, és cert que quan semblava que estava tot dit en el món de la guitarra clàssica, després de que n'Andrés Segovia la va reinventar; Julián Bream hi aportés el seu estil personal, passant pel virtuosisme de Tàrrega i el llenguatge innovador de Barrios, arribes tu i et fas un lloc entre els millors intèrprets. Quina és la teva parcel·la? Què vols aportar-hi a aquest món de la interpretació instrumental?
Cada intèrpret es crea la seva pròpia personalitat a l'escenari i, amb les seves interpretacions, intenta donar una veu nova a obres conegudes. També intentem descobrir obres manco populars per a desenvolupar el nostre propi repertori. La guitarra, com qualsevol altre instrument musical, requereix un nivell de tècnica elevat per a poder expressar l'art de la música. Però al públic el que li arriba és l'expressió i personalitat individual que li aporta cada músic. Els mestres als que t'has referit tenien totes aquestes qualitats i per açò arribaren a ser guitarristes de renom internacional.
Seiem davall de l'albercoquer que hi ha al patí de can Nicolau. Quan en David ha arribat s'ha volgut disculpar pel motiu de fer un poc tard. - És que tant com venia m'ha aturat molta gent.- m'ha dit.

I amb quin d'aquests concertistes t'identifiques més ?
Amb tots m'identifico, encara que per raons diferents. Segovia perquè, d'al·lot, quan començava a estudiar, era el meu ídol. Juliàn Bream perquè després d'arribar a Londres el vaig conèixer i em va inspirar molt. Tàrrega perquè vaig gravar la seva obra complerta i Barrios pel mateix. Segueixo tocant la seva obra en molts concerts.

Ser considerat un dels millors en el teu terreny deu ser la culminació de tot un esforç. Mantenir-se en aquest lloc privilegiat, només destinat a uns pocs, és el més difícil ?
Suposo que no és fàcil. Però m'he acostumat a la pressió que açò suposa. Fins i tot diria que hi frueixo amb aquesta pressió. Me fa estudiar amb un propòsit continuat. Jo diria que és una sort poder fer el que volia ja des de petit, per açò l'esforç que implica en hores d'estudi no és molt en comparació amb la recompensa.

La recompensa que arriba, suposo, quan fas vibrar la sensibilitat de la gent fins a emocionar-la. Allò que vol aconseguir tot artista i que ens està vedat a la resta dels humans. N'ets conscient que provoques aquests sentiments?
Els primers anys no n'era tant conscient del públic. Però ara estic molt pendent de com gaudeix (espero) de la música. El que em proposo quan interpreto és donar vida a l'obra musical i açò només funciona si el públic participa i gaudeix del concert.

En quant a estils, quin prefereixes interpretar: clàssic, romàntic, barroc, renaixement... ?
Per sort no em quedo amb cap estil en exclusiva. M'agrada la música de tots els estils que dius i hi afegiria la que s'inspira en el folklore Sud-americà i d'Espanya, per exemple. Ara també s'estan escrivint moltes obres per a guitarra, per tant contemporànies. Aquest any he gravat un CD d'aquesta música. Òbviament som clàssic, però musicalment omnívor.

Per cert, el mestre Tudurí, el teu mestre d'EGB, en la seva intervenció quan et van nomenar fill adoptiu des Migjorn et va recordar com un al·lot més bé introvertit. Res a veure amb el David que actua en un escenari, veritat ?
Crec que sí, que de petit era molt tímid. Però vaig anar superant aquesta timidesa, amb els anys i la guitarra. La guitarra va tenir una part molt important d'aquesta superació. La timidesa et fa perdre moltes oportunitats i, a més, és un sofriment viure situacions que no controles quan et trobes amb gent nova, etc. Però, ja de jove, me donaven una guitarra i era el moment i el mitjà per sortir de la closca. Amb els anys m'he desfet d'aquesta closca.
Hi ha bon ambient a can Nicolau. Des del pati estant veiem la gent anar i venir contemplant l'obra pictòrica del pare d'en David. És quasi fosquet. Des d'on seiem podem contemplar, nítidament, un meravellós espectacle de colors infinits; com si el cel volgués adherir-se a la diada de l'art de la pintura. Allà, cap al ponent, el sol s'ajeu, entre mil tonalitats de cotó, vençut per la fosca que prest regnarà en la nit que s'apropa. En David hauria pogut ser pintor. Li faig el comentari i me diu:
També m'agrada pintar, dibuixar i altres formes de l'art. La guitarra fou qualque cosa circumstancial. Hi havia una guitarra a casa i el meu pare toca bastant bé. És afeccionat a la música clàssica i em va ensenyar el que ell sabia.

I d'aquell deixeble aprenent fins el concertista d'avui guanyador d'un Grammy. Aquest guardó ha suposat, en la teva carrera, un abans i un després ?
Per descomptat que hi ha un abans i un després. Jo em sento igual però moltes coses han canviat en la meva carrera artística. En els concerts és molt més fàcil omplir la sala amb el Grammy que abans. Hi ha més interès de la premsa, etc. Encara que, també és ver, el públic espera més de tu la qual cosa t'obliga a treballar també més. Però val la pena.

París, en el segle denou, després la resta d'Europa amb una importància ben notable per a Barcelona, foren centres importants de la guitarra. Avui on radica la capitalitat d'aquest instrument?
Crec que la guitarra està globalitzada, com moltes altres coses. Recentment he tocat a Turquia i l'auditori estava ple de guitarristes. Hi ha intèrprets boníssims de tots els continents. Fa un segle els espanyols eren els millors i Espanya segueix essent el centre del món en quant a la guitarra, encara que hi ha altres països amb molta vida guitarrística.

En una entrevista per a la premsa, quan començaves, em vas dir que la teva il·lusió era residir a Menorca i tenir representants arreu del món que s'ocupessin dels teus contractes. Açò ho va desbaratar l'amor, potser? Lo de residir a Menorca, vull dir.
Idò, sí. Després de casar-nos vàrem viure uns anys a Londres, però Galícia ens atreia molt als dos i decidírem traslladar-nos allà. Al principi penses que serà durant un temps determinat ja que no saps el que la vida et pot plantejar. Però ja duim vint anys molt feliços a Vigo. També no hem d'oblidar el tema dels viatges i des d'allà tinc accés a tres aeroports, i al tren, encara que també viatgem a alguns concerts amb cotxe.

Creus que en la teva carrera ha influït, en qualque aspecte, el fet d'haver viscut la teva infantesa i joventut a Menorca?
Menorca ha influït en tota la meva vida. No som altra cosa que la suma de les nostres vivències i, les dels anys del creixement, són les experiències que calen més profundament.

Algú ha escrit recentment: David Russell, persona, supera el músic, el geni, el mite...
Idò..., no sé què dir. En açò m'ha ajudat molt la meva dona. Ella procura que no miri massa el meu propi llombrígol.

Diuen que al costat d'un gran artista hi ha sempre una gran dona. David Russell, seria el mateix sense na Maria Jesús ?
Molt difícilment seria el mateix. Compartim aquesta aventura els dos junts. Viatgem sempre els dos a concerts i festivals i alguns anys hem fet fins a nou mesos fora de casa residint en hotels. Per sort som bons amics a més de parella.

Com van els projectes de la vostra ONGD?
Van bé. Tenim moltes coses en perspectiva i és molt gratificant poder ajudar la gent. Aquests darrers anys hem pogut finançar bastants pous a Àfrica i ara estem ampliant els projectes amb dues escoles a l'Índia. Tenim pensat anar a inaugurar una de les escoles el pròxim mes de juny i també volem visitar Malawi per inaugurar un pou allà.

Des de la teva sensibilitat per als més necessitats i per la teva condició de viatger arreu del món; perquè creus que hi ha encara tants països que viuen en un estat d'indigència tan gran ? Què és el que falla en la nostre societat ?
Si ho sabéssim seria el primer pas per a poder-ho resoldre. De moment el que nosaltres sentim que podem fer és ajudar un poquet en la infraestructura d'alguns pobles perquè puguin augmentar el seu nivell de vida. Per desgràcia quan s'està immers en una pobresa tant gran no hi ha manera de sortir-ne i només es pensa en sobreviure. No oblidem, també, que en molts països hi ha un desequilibri molt gran de la riquesa.

Seguireu patrocinant nous projectes, imagino ?
Per descomptat que sí. En aquests darrers anys açò és part important de la nostra vida.

Tornant al terreny artístic, et sents atret pel món de la composició ?
Atret sí que m'hi sento. Però no disposo del temps ni potser de l'habilitat que requereix. Quan deixo d'estudiar m'agrada més fer alguna cosa que no tingui relació amb la música per poder descansar.

Com jugar a golf ?
Com jugar a golf, sí. Quan som a Vigo hi jugo molts dies. És una diversió que me distreu de la música i no m'afecta tant la mà com el tenis, per exemple.

Com valores les teves darreres actuacions a la nostra Illa amb l'orquestra de Cambra ?
Foren unes actuacions molt especials, també les de l'any passat. Va ser una alegria i un orgull actuar amb ells. Demostraren un gran nivell.

Si és veritat allò que diuen que hom no és d'allà on neix, sinó d'on creix, l'any que ve es celebra el vintè aniversari de la independència municipal del teu poble. Ho dic bé, el teu poble ?
I és clar que ho dius bé. Es Migjorn sempre serà el meu poble. Encara que no vaig néixer aquí, és on començà a créixer la meva identitat.

Foren uns anys ben diferents als de la teva vida actual. En sents nostàlgia d'aquell temps ?
Crec que l'enyorament dels anys juvenils és un sentiment ben generalitzat tant si segueixes on vas créixer com si et desplaces contínuament d'un lloc a l'altre. Jo procuro, des de qualsevol part del món, estar en contacte amb els meus amics de Menorca. I sí, trobo a faltar parts de la meva vida menorquina. Per sort som feliç amb na Maria Jesús i gaudim molt dels viatges.

Repetiràs concert as Migjorn, ara, vint anys després, com quan es va aconseguir la independència municipal ?
Sí. N'estic molt content de poder compartir i participar d'aquesta celebració. Tocaré el dia abans de Sant Antoni, el proper mes de gener.

Segueix vigent la teva admiració juvenil, m'ho vas dir en una altra xerrada, per, a més d'Andrés Segovia, l'anglès Hector Quine, John Williams o José Tomás ?
Quine fou professor meu a Londres l'any 1970, fins el 1974. Després vaig estudiar amb José Tomás. John Williams és un gran exemple com un dels guitarristes més perfectes que hi va haver fins llavors. Avui encara segueix tocant molt bé.
I arribarà el dia, perquè la vida imposa la seva llei, que no voldràs viatjar tant...
 potser et dedicaràs a l'ensenyament ?
Ja ens enfrontarem a aquest moment quan arribi. Ara mateix vull espaiar més els concerts però es fa difícil. Per altra part, és agradable estar sol·licitat. Aquest darrer any ha estat bastant dur, amb molt temps fora de casa. Però ha valgut la pena l'esforç.

Quins són els teus projectes més immediats ?
Tinc molts concerts fins l'estiu de l'any que ve. He d'anar a USA uns quants mesos. Esper gravar un CD allà, durant la gira. A l'estiu tocaré en alguns festivals. I després de l'estiu tinc intenció d'aturar durant uns mesos, mig any sabàtic. Na Maria Jesús i jo volem fer algunes coses que no podem fer quan hi ha, contínuament, viatges i concerts. Com visitar els pous.
I ben segur que, com sempre, seguirà estudiant i que, a força de treball i suor, el seu art esdevindrà genialitat.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.