La serenitat mística d’un pintor

Josep Vives Campomar viu la plenitud d’una obra coherent clàssica i moderna al mateix temps

|

Valorar:
Visto 18 veces
preload

06-11-2015

Xavier Serra de Rivera va dir del seu amic Josep Vives Campomar, paraules que recull Guillem Frontera al seu llibre "L'art i la vasa", "D'entre tots nosaltres, és el qui ha entès la pintura més des de dintre, i el qui primer la va intuir, el que hi ha patit més -potser el qui més n'ha gaudit- i el qui més s'hi atansa".

Josep Vives Campomar (Maó, 1940), artista en el clàssic que a pesar de seguir les regles establertes esdevé modern com a premi a la fidelitat que s'ha dedicat a si mateix en una trajectòria que, a pesar de la primera aparença, sempre està en constant evolució. Conta, amb cert estupor, no haver decidit mai ser pintor. Els seus primers records d'infància els troba en els viatges que realitzava amb la seva família al poble mallorquí de Pollença on el seu pare, Joan Vives Llull (1901-1982) va viure l'experiència encisadora de l'art, també recorda com el seu pare pintava en una caseta del port molt a prop d'on ell viu ara. A pesar de viure rodejat d'art, a casa seva Citaddini ocupa una part important de l'espai, la seva carrera artística l'ha viscuda en solitari i sense voler, ni poder, evitar-la. Com al seu pare, l'estada fora de l'Illa li ha marcat una part de la vida. Josep Vives estudià a Barcelona a l'Escola Sant Jordi d'on el que millor en va treure va ser l'amistat de grans artistes com Miquel Vila, Mauri, Artigau o el mateix Serra de Rivera abans citat. "Vaig ser un mal estudiant, però vaig conèixer persones que em fan ensenyar molt i amb les que mantenc una gran amistat". Itàlia va ser el punt culminant de la seva primera recerca a inicis dels anys 70 i on aprèn, entre altres coses, de gravat, "una gran experiència. Itàlia és un país que té un sentit de la bellesa que no el té altre país en el món". Llançat i immers en l'aventura de la pintura i el gravat, lentament construeix un corpus pictòric consistent sense trencs en modes passatgeres.

En el bodegó i el paisatge Vives es recrea pinzellada a pinzellada en l'espiritualitat que li provoca el fet mateix de traslladar la realitat al seu món particular. La modèstia dels objectes que formen una composició treballada per ser digna d'un bodegó, es torna mística i molt íntima pel seu autor; el paisatge per contra té un punt més d'artifici en tant que s'ha d'ordenar pictòricament i tenir el temps canviant que córrer en contra, "el paisatge l'has de dur al teu terreny, és un món més dispers que has d'ordenar i controlar", explica.

Vives, amb la seva natural discreció, no es prodiga excessivament en espais públics, no obstant aquest estiu es podrà gaudir de la seva obra en una exposició individual a Encant.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.