Culture Club

The Big Four i perquè el Thrash Metal és la millor música del món

|

Valorar:
Visto 2 veces
preload

06-11-2015

Ara que ja ha passat la voràgine nadalenca (és dia 1 de gener, ja han passat les grans sortides i àpats excessius, ara només queda la recta final fins el dia de Reis), un pensa en la hipocresia que rodeja aquestes festes. Sí, és un tòpic tan gran com el piano vermell de n'Elton John, però és el que hi ha. Quan ahir a la nit veies gent desitjant-te "que siguis molt feliç el 2010" amb aquell mig somriure sospitós, o tots aquells que amagaven la seva buidor total adoptant una actitud de "mirau tots que guapo/a m'he posat, com saludo a tothom i que collonut m'ho estic passant amb els meus amics", no sé a voltros, amics lectors, però a jo m'agafen ganes de celebrar el proper cap d'any al Nepal o cosa així. Però no ens desviem gaire del tema.

La raó d'aquest escrit és que fa poc s'ha fet públic que el proper estiu giraran junts els coneguts com "The Big Four". És a dir, els quatre grups que encapçalen el subgènere anomenat Thash Metal, una música nascuda els anys vuitanta a partir de la fusió d'influències de la New Wave Of British Heavy Metal i el Harcore americà, condimentat amb tocs de Venom, Mötörhead i els nostres vells amics Anvil. I de quins quatre grups es tracta? Ni més ni menys que de Megadeth, Slayer, Anthrax i el meu grup preferit: Metallica. Dels últims ja hem xerrat, així que us descriuré una mica els altres tres grups.Megadeth són el grup de Dave Mustaine, guitarrista original dels ja mencionats Metallica. Abans de gravar el seu primer disc, "Kill'Em All" (1983), els líders James Het­field i Lars Ulrich van fotre al carrer el pobre Mustaine, oficialment perquè bevia massa (extraoficialment: hi havia massa galls dins el galliner). Així que va crear aquesta banda impulsat en un començament per venjança i les ganes de superar el seu antic grup. No ho ha aconseguit, però pel camí ha quedat una música molt tècnica, precisa i "intel·ligent", amb temàtiques socials i polititzades; i sobretot discs excel·lents com "Rust In Peace", "Youthanasia" o "Cryptic Writings".Slayer provenen de California, igual que Megadeth i Metallica, i practiquen la música més extrema dels Big Four. Extrema en allò estrictament musical, amb tempos rapidíssims, cruesa i poc espai per la melodia. I també extrema en la temàtica, tocant temes com l'holocaust, les sectes i l'ocultisme. No sé com, van atreure l'atenció del productor més famós de l'univers (Rick Rubin) ,que els va fitxar per la seva discogràfica (Def Jam) i es va encarregar dels controls en el seu millor disc "Reign In Blood". Per acabar, Anthrax representen la Costa Est americana, provinents de New York i representant la part més Hardcore dels quatre. Després d'alguns bons discs de Thrash esquitxats de referències a còmics, pelis, i un "bon rotllo" general; realment van passar a la història quan l'any 91 van gravar juntament amb Public Enemy el super-tema "Bring The Noise", en un dels primers intents de mesclar Rap i Heavy Metal (i un dels millors, veient el que ha vingut després). També són famosos per ser els primers en tocar heavy metal en calçons curts. En sèrio. I per quasi haver de canviar-se el nom després de l'11-S. Pobra gent. Però bona banda.

Ara que us he alliçonat una mica, tornem al tema de la hipocresia i les segones intencions. Perquè el món de la música és un món ple d'aquestes xacres. És a dir, aquí hi ha poca gent que realment sigui honesta, digui les coses com són i, en resum, sigui com Déu mana. Abunden les palmadetes a l'esquena, el bon rotllo i el posterior llançament de merda quan la persona en qüestió abandona la sala. I no penseu que jo sóc innocent, aquí el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. No m'agradaria generalitzar, he fet grandíssims amics gràcies a la nostra passió comú per la música, però ja sabeu del que estic xerrant.  És que la intenció de primera de fer música ja està pervertida, i no estic xerrant d'aquells que toquen per la pasta (aquests ho tenen molt clar!). Un exemple: no m'agrada pràcticament res del que fa en Jack White, ja sigui amb els White Stripes o els altres grups que té, però sempre el respectaré molt més que tots els Franzs Ferdinands i Strokes d'aquests món. Perquè quan un xerra amb passió d'oblidats artistes de Blues i Country i intenta a la seva manera, seguir el seu camí i fer alguna cosa nova; els altres es passegen per estudis de dissenyadors o per festes d'ambient artístics que em provoquen dolors gàstrics només de pensar-hi.

I açò passa en molts de casos de la música que ens apassiona. Ja siguin els Velvet Underground amb les seves ínfules artístiques; els New York Dolls vestits com els meus amics quan van de fulanes per carnaval i pretenent que això és intel·lectual i rompedor; els grups de la moguda Hair Metal dels 80 (aquests ho feien directament per les ties) o tota la confusió Grunge amb aquell plan "escriuré totes les meves misèries personals d'universitari en el meu primer disc, vendré milions de discos i després renegaré de la fama i la fortuna, mentre em caso amb una model i em faig un palauet a Hollywood"; tot açò sona un poc estrany, no? I tampoc dic que sigui dolent, de fet és un bon tema de conversació, però en molts de casos desvirtua la música en si. I és precisament per açò pel que, en aquest moment, crec que el ­Thrash Metal és la música definitiva. Aquí no hi ha intencions ocultes: l'únic objectiu és fer la música més dura, forta, cabrona i emprenyadora que humanament sigui possible. Realment pensaven menjar-se moltes rosques tocant aquest tipus de música? He anat a alguns concerts de Thrash Metal i amics, allà hi havia menys ties que a la junta de caixers de Sant Joan. I de forrar-se de pasta ni en xerrem: portades amb cementiris de soldats? Temes de 8 minuts? Temàtica post-nuclear? Deus estar de broma! Sempre hi ha matisos, i és evident que sense fer concessions no es pot assolir el grau de fama del que gaudeixen aquests grups avui en dia, però si alguna cosa caracteritza aquest moviment, a part de la seva agressivitat i tancament en si mateix, és la honestedat, el no estar enganyant a ningú, el fer el que et sembla millor sense parar-te a pensar en el que pot pensar ningú, en si el que fas serà "respectable", "artístic", o si simplement molarà. És el teu grup contra el món, i amb dedicació i perseverança pots guanyar la batalla. Aquí teniu un tros de missatge, eh?  En conclusió: que molt abans dels directes amb orquestres simfòniques, els reality shows amb psicòlegs inclosos i els discos inaudibles, Metallica eren un grup de Thrash Metal sense colorants ni conservants, i sembla que enguany ho volen recordar a tot el món convidant els seus vells rivals per mesurar les seves forces una vegada més. Jo no m' ho pens perdre, i voltros?

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.