Allò que sempre t’hauria dit

Ciutat d'illa

|

Valorar:
Nunca vista
preload

06-11-2015

Va marxar deixant quatre pàgines sobre l'últim graó de la llarga escala. Quan vaig pujar em vaig trobar amb aquells fulls escampats i humits. Vaig pensar en deixar-me caure enrere escala avall imaginant el que hi havia escrit. Però potser era una sorpresa d'ella, un regal, allò que mai m'ha dit mirant-me als ulls.
Estava immòbil sense saber què fer, però em vaig decidir: vaig agafar els papers (sense mirar-ne el contingut), vaig entrar a casa, em vaig posar una de l'Eva Cassidy (Autumn Leaves), vaig encendre el foc, el balcó es va obrir sol, em vaig tapar els ulls -amb aquella bena que utilitzàvem per fer alguna cosa més que l'amor- i vaig tirar aquells quatre papers humits per sobre la ciutat.

Carretera sense direcció,
dits amb nata,
un tren cau pel balcó
dels teus llavis de plata.

Finestra i ceguera,
punts suspensius
a la sala d'espera
dels teus estius.

Plou sobre les pàgines...
sóc un quadern ratllat
dins les llàgrimes
d'aquest mirall despenjat.

De nit i de dia,
a les cinc o a les sis
aigua amb gris,
sóc melancolia.

Dorm contra el coixí,
peus en el somni humit,
però desperta't amb mi
en els matins de cada nit.


PD: Mullaré els papers per escriure la teva llàgrima.

marcriera@benmirat.net

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.