Sense retorn

Culture Club

|

Valorar:
Nunca vista
preload

06-11-2015

Un retorn a cap lloc, un sense retorn. Quan ens veiem entre l’espasa i la paret per algun fantasma del qui voldríem ser amic o almenys, vesí acceptable. Quan ens sentim un ratolí perseguits per un gat sense forma i d’urpes que només dibuixem nosaltres, o quan som el gat que encalça les il·lusions que són papallones que es fan fum quan obrim les mans. En aquestes estones de fet-i-amagar amb el nostre passat i present que tant ens esmercem per encaixar-los sense grinyols, voldríem descansar, retornar a aquell lloc on tot semblava tan fàcil, tan protector, de ritme suau i gairebé etern, una felicitat que ara creiem a mida i a l’abast nostre, un poc mitificada, que ens semblava que duraria per sempre, tan perfectament enfundada en la nostra vida que ni ens donàvem compte.

Aquell lloc del que vam sortir el cobrim d’or, volem creure en ell com l’època més feliç de la nostra vida (viscuda fins a minut d’ara), la feina que ens omplia de veres, un desig complert amb una realitat perfecta. Pot ser un camí recent començat que ens va fer por de seguir, un cel que volàvem fins que malauradament vam creure’ns el deliri particular que dúiem les ales trencades. Una desil·lusió convertida en inici de quelcom, o una decepció transformada en una il·lusió.

Quan pensem en aquest retorn impossible ens envaeix la malenconia, l’enyorança, el cansanci d’ànima. Molts perquès amb interrogants. Ens ve una son suplicant que vol ser profunda i regeneradora, amb l’energia ben justa per sortir corrent sense destí, una necessitat d’endreçar i netejar una casa vella i tancada des de feia molt de temps, obrir-la perquè entri la llum i l’aire, entestats en recuperar l’alegria nascuda allí que pensàvem perduda i que, tanmateix, segueix allà: només ens havíem oblidat que la dúiem de natura a la boca de l’ànima. Aquesta casa vella és una fotografia, un record, una carta, un dormitori, una branca ben alta d’arbre centenari, una nit de festa a l’estiu, un racó a mig camí entre les ones i el cel.

I sense retorn, perquè el lloc del que un va marxar, ja no se’l pot trobar, per molt que es cerqui... No és un sense retorn per desídia ni per tossuderia, és perquè va desaparèixer la porta de sortida i, per tant, la d’entrada s’ha esvaït. I per què marxaríem...? Per tornar a començar quelcom. Per reinventar-nos. Per recuperar quelcom tan nostre que se’ns fugia de les mans i en teníem desesperada consciència. No devíem saber el què, però sí que aquell era el moment. Aquell i cap altre: el sentíem com un compte enrere, sense inici ni final. De tots aquests llocs que vam marxar, convençuts del tot o per insistència, ja no hi podem tornar. Existiren, existeixen en algun paral·lel de la nostra memòria, dins nostre per sempre. Però de la mateixa manera que vam tancar la porta rere nostre, els contorns d’ella van esvair-se en el fum dels dies i si ara els cerquéssim a les palpentes, per molt que ens hi esforcéssim no els trobaríem pas. Ens queda conformar-nos i mirar cap dalt, i veure que el sol segueix la nit, i somriure i adonar-nos que el camí de davant nostre és simplement allò que Machado deia, que es feia camí al caminar. I que per tant tot estava per fer, afortunadament i vertiginosament tot està per fer, tot té una segona, una tercera, mil-cent oportunitats encara, perquè no hi ha res escrit. I que al final, un dia és una vida sencera, i una setmana, set vides completes, i una vida, la pura eternitat amb majúscules, per no saber quants dies tindrem. Ni girant-nos enrere, ni palplantant-nos davant. Present, tot present: en un pessic de present és on de veres podrem sentir allò que diuen felicitat.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.