El blues de 40 cèntims

Culture Club

|

Valorar:
Visto una vez

Aquell vespre vam tocar Crossroad, però el públic no hi era. A vegades passa. A vegades el públic no hi és, i a vegades som jo qui no hi som. Potser era jo qui no hi era. Potser el públic no hi era i jo tampoc no hi era. Potser aquell vespre no hi havia ningú, i en aquella sala només hi havia fantasmes. Quan el pianista va començar el solo, vaig penjar el micròfon i a poc a poc, discretament, vaig sortir de l’escenari. Darrera les cortines verdes hi havia una cabina de telèfon.

En el temps del solo
havia de dir-t’ho
havia de dir-te
ja no ens podríem veure més i per açò
només telefonava

ningú no agafava el telèfon, no,
tu no agafaves el telèfon i
no podia dir-te

ho vaig tornar provar
però ningú no agafava el telèfon
tu no agafaves el telèfon
no podia dir-te

i després

la cabina es va menjar els 40 cèntims
la vaig sacsejar i la vaig patejar però
la cabina es va menjar els 40 cèntims

només telefonava
per dir-te

la cabina es va menjar els 40 cèntims
oh, merda! Aquella era la darrera oportunitat
i jo només telefonava
per dir

la cabina es va menjar els 40 cèntims
i jo no entenia per què per què per què
només telefonava
per

la cabina s’havia menjat els 40 cèntims
i jo
només
telefonava


A l’escenari, el pianista somreia. Alguns aplaudiments. Potser el públic havia tornat. Potser el pianista havia fet tornar el públic en la meva absència. Vaig sentir el blues com arribava, em vaig deixar endur: I’m going down to Rosedale, take my rider by my side / I’m going down to Rosedale...

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.