De què anam?

El congrés de la caixa màgica

Valorar:
Visto 83 veces

Espanya està de festa. Per partida doble. Aquest cap de setmana han celebrat els seus congressos el PP i Podemos. Cada un amb la seva estètica pròpia, uns la del Corte Inglés del tergal i els altres la dels «mercadillus» amb rastes. Però amb una coincidència inquietant entre la «vella» i la «nova» política, com ara es diu. Tots dos han servit per proclamar el mascle alfa, el líder absolut que apaga totes les crítiques. Que concentra la veritat absoluta i un discurs prou simple perquè no hi hagi ambigüitats. La veritat només pot ser una, perquè si n’hi hagués més, el món seria normal.

Els senyors Rajoy i Iglesias han anat als seus congressos armats amb una garnera de bruc, i han eliminat qualsevol senyal d’oposició interna. Si fins dissabte passat podíem tenir qualque dubte, ha quedat esborrat. Ni el fantasma incorruptible d’Aznar ni la cara d’al·lotet despistat d’Erejón no han pogut aigualir la victòria –cantada- dels nous supermans. Tan diferents i tan iguals, fills d’una època en què no es perd gaire temps en contrastar les idees. I en què es valora més l’autoritat del líder que la força del consens. Be ho han dit tots dos: objectiu del PP, abatre Ciutadans; de Podemos, esfondrar el PSOE, que tot sigui dit fa estona que s’ho fa sol.

Però com diu aquella antiga dita menorquina, «garnar i no aixecar es fems és perdre es temps». I en el cas del PP, n’hi ha tants de fems! Sembla una broma de mal gust, però ho deixarem en metàfora, que el seu congrés s’hagi celebrar en un recinte de Madrid que és de nom «La Caja Mágica». Perquè no deixa de ser un acte de màgia potàgia que allà dins hi pogués haver tantes cares d’alegria mentre defora la merda regalimava pels descosits.

I així és que a molt pocs quilòmetres s’estava celebrant el judici del cas Gürtel, en què estan imputats molts amics del gran triomfador de la jornada. Un cas de corrupció mafiosa que concentra una petita part de la vergonya que ha acumulat el poder en aquests anys, amb 71 imputats i ja 8 morts inesperades. I també a molt poca distància física de la festa congressual, continuaven les actuacions del cas Púnica, també prenyat d’amics del gran triomfador de la jornada, més de cent imputats per corrupció, i la incorporació d’una nova figura, la del president de Múrcia i una vintena de col·laboradors seus...

Però dins de la «Caja Mágica» se’n va rallar poc d’aquestes històries, perquè segons els organitzadors eren «coses del passat». Però hi ha tantes coses del passat que assenyalen amb el dit el present, per més que es vulguin amagar! Com els 62 soldats morts en el aquell avió que per al senyor Rajoy ja eren també cosa passada. I que 17 anys després han tornat amb tot el seu dramatisme. És escandalós que el primer responsable d’aquella tragèdia, el senyor Trillo, fos premiat amb l’ambaixada de Londres –sense dominar l’anglès, per cert- i que ara es pugui reincorporar al seu còmode destí de funcionari de l’Estat.

Però aquesta és una tradició que deu formar part de la caixa màgica del president Rajoy. Perquè de la mateixa manera al ministre Soria, acorralat per la seva relació amb els paradisos fiscals, el van voler enviar al Banc Mundial. I a la ministra Mato, marcada pel cas Gürtel, a la vicepresidència d’una comissió del Congrés... O al ministre Fernádez Díaz, referent de les accions més indignes que pugui fer un govern que es fa dir democràtic, i que així i tot va optar al premi d’ambaixador al Vaticà. I si no hi és, és perquè allà no el van voler...

Com a l’antiga Roma, casos d’aquesta consideració sembla que no preocupen el poder. Al contrari, li serveixen per marcar paquet. I per a més satisfacció de tots aquells que l’aclamen sense crítica, organitza grans espectacles de circ també a l’estil romà. Com asseure al banquet dels acusats un expresident de la Generalitat de Catalunya i dues conselleres seves. Pel crim d’haver organitzat l’assaig de la consulta popular que els reclamava la ciutadania. Pel crim d’haver-ho fet tan bé i tan pacíficament que va tenir dos milions i mig de participants.

Ja ho va fer bé el senyor Rajoy, de proclamar en el congrés de diumenge passat que aquests són els més perillosos enemics del país, els que realment amenacen la seva Espanya feta a mida. Cal estar pendents d’ells i no capfi destil·larà.

Té un problema però, i és que les caixes màgiques, tant les de la marca Rajoy com les de la marca Borràs, tothom sap que tenen trampa, i tard o d’hora el públic la descobreix.