De què anam?

Una mentida descarada

Valorar:
Visto 139 veces

Aquí cada un fa la seva feina i la de les televisions privades deu ser aconseguir la màxima audiència al preu que sigui. Així el contingut és la cosa més poc important, sempre que atregui espectadors. Ho vaig entendre de jove, quan havia d’escriure per a editorials que es dedicaven a vendre llibres a domicili, amb tapa de pell i llom de lletres daurades.

En la reunió de preparació d’un d’aquests llibres –que sempre tenien molts de toms i fotografies ben grosses per omplir moltes pàgines--, qui havia de ser el redactor de la part de literatura espanyola va fer una pregunta insidiosa. Li havien dit quants de capítols havia d’escriure i quantes planes li tocava omplir, però ell –que devia ser una persona seriosa-- demanava si primer havia de presentar un llistat dels moviments literaris i els autors de qui escriuria.

Com que no rebia resposta, va dur la cosa al límit i va demanar: «Així, si no sortís Cervantes i el seu Quixot, què succeiria?». L’editor se’l va mirar amb cara d’estranyesa i li va respondre. «Res, que el venedor quan vagi per les cases mostrarà les fotos de qualsevol altre capítol...»

L’editor no era un indocumentat. Senzillament, sabia què era allò que venia i a qui ho volia vendre. Eren llibres, esclar, però no per llegir, sinó per omplir les prestatgeries amb què la classe mitjana més modesta anava moblant la saleta, després de comprar el seu primer tresillo de pell sintètica i d’asseure’s davant el televisor. Aquells llibres estaven condemnats a què ningú no els llegís mai, però a donar fe davant els vesins que en aquella casa hi havia «cultura».

Vull dir amb tot açò que, en el món intel·lectual, negociants amb pocs escrúpols, per doblers o per idees, sempre n’hi ha hagut. En realitat són vulgars oportunistes, perquè s’aprofiten dels instints més elementals de les persones i de la seva falta de coneixements. Viven de la incultura ambiental i no estan disposats a fer el més mínim esforç per dignificar el seu producte. En el fons segurament pensen que, si la gent milloràs el seu nivell, a ells se’ls hauria acabat el negoci.

2 N’hi ha prou de fer un repàs per la majoria de programes que les televisions emeten en el prime time per veure fins a quin punt aquests oportunistes s’han instal·lat en el sistema, i el gran públic que arrosseguen. Per més que cada vegada hi ha més gent que opta per fórmules alternatives, sobretot les generacions més joves. Però no solament te’ls trobes a la tele. Són a tot arreu. A Internet, als llibres, als diaris, a la política.

Venen mentides que puguin atreure el públic i els seus instints més primaris. Argumenten a partir d’informacions parcials o fora de context. Fan grans titulars de notícies falses. Prometen coses que ells saben que són impossibles... I si antigament aprofitaven el rumor per escampar la merda, ara tenen mitjans molt més sofisticats. Ja sigui el Twitter, el vídeo o la foto, presents a totes les butxaques gràcies al mòbil.

Si antigament es deia que una imatge val més que mil paraules, ara hem descobert també que una imatge pot mentir més que mil paraules. Tot és qüestió de manipular-la o de treure-la del seu context. Tot és qüestió de mostrar allò que la gent vol veure. Fa poques setmanes, un parent meu a qui ara li ha donat per la xenofòbia, m’enviava pel Facebook la imatge d’uns musulmans adults que, segons el peu de foto, s’estaven casant amb unes filletes de poca cosa més de sis anys... Quin escàndol! Quina demostració que «aquesta gent» no mos han de merèixer cap respecte... Però tot era mentida. En realitat la foto era d’unes al·lotetes de la família, vestides com de primera comunió, que acompanyaven els nuvis mascles, seguint una tradició com la nostra de les dames d’honor.

Mentir amb imatges o amb lletra impresa és la cosa més fàcil del món, i més encara quan l’ambient s’ha caldejat prou perquè sigui bo de creure des de l’instint més primari. I no cal recórrer al món musulmà. El Dia de Reis, en aquestes pàgines, un comentarista afirmava que els nens catalans eren adoctrinats injectant-los «con descaro el independentismo desde las escuelas bajo la tutela dictatorial que marca la Generalitat en Cataluña desde hace demasiados años». Si interpretar i opinar en el sentit que sigui sempre ajuda a la reflexió, escampar mentides com aquesta, només contribueix a la irracionalitat i l’enfrontament.

Emili Pons i Carreras

Historiador

Mentir amb imatges o amb lletra impresa és la cosa més fàcil del món, i més encara quan l’ambient s’ha caldejat prou