Flor de sofre

L’abandonament escolar i el mercat laboral ‘low cost’

Valorar:
Visto 45 veces

Recentment l’economista Miquel Puig, autor dels llibres Un bon país no és un país low cost i La gran estafa, recordava que cal cercar les arrels de l’abandonament escolar prematur en la situació en què es troba el mercat de treball i no en cap defecte del sistema educatiu. Aquesta conclusió, a la vista de dades ben contrastades, és irrebatible. Les nostres illes són els campions europeus en el rànquing de l’abandonament escolar, amb un 27% (la Unió Europea voldria que no superés el 10%), i és perquè tenen un mercat laboral que ofereix moltes feines amb només estudis elementals d’ESO, quan per les mateixes activitats a Alemanya, per exemple, exigeixen títols superiors. (I ara em ve al cap una exregidora del PP de Ciutadella, que va ser responsable de la Policia Municipal, la qual va defensar de manera abrandada que per proveir les places vacants de la policia no era necessari que els candidats tinguessin el títol de batxiller.) L’espiral malèfica en què es troba l’economia espanyola, i molt especialment la de les illes, ens portarà a la ruïna: una economia de baixa productivitat, amb salaris de misèria i poques cotitzacions fa inviable, o també de nivell de morts de gana, la Seguretat Social, alhora que malmet el conjunt de la societat, per empobriment, i l’inclina a la incultura.

Però aquest mercat laboral, a més de generar abandonament escolar també provoca altres problemes en el sector de l’educació. És a dir, aquesta economia low cost, que es dóna a les nostres illes de forma aclaparadora, amb milers de cambrers, cuiners, kellys i altres treballadors amb sous baixos, que exigeix només mínims nivells d’estudis, també és en gran part responsable d’una altra cara de la moneda, que és l’alienació dels professors dels cursos superiors de l’ensenyament obligatori, és a dir, dels llicenciats en carreres de ciències i humanístiques que han accedit a fer de professors després de cursar l’obligat Màster Universitari de Formació del Professorat d’Educació Secundaria, o el seu anterior equivalent, el Curs d’Adaptació Pedagògica. Quan em refereixo a l’alienació, estic parlant de: baixa autoestima, cinisme, manca d’interès per la professió i també pel reciclatge en els coneixements de les matèries que imparteixen. Naturalment en el col·lectiu hi ha lloables i notables excepcions.

Malauradament la iniciativa privada, el capital de les Illes Balears, que no ha apostat a res més que al turisme barat, no ha tingut cap mena de corrector des de la política. És més, tot fa semblar que el marc administratiu i polític autonòmic actual, dissenyat des de Madrid, però que va ser aplaudit pel padrone Gabriel Cañellas, pare fundador d’aquest bunyol que és la nostra comunitat autònoma en la dècada de 1980, està només al servei d’aquesta economia i pels interessos depredadors de l’Estat central. Per un sistema de finançament escandalosament injust, els serveis públics es troben per sota de la mitjana espanyola. Així, les administracions públiques tampoc generen ni el més mínim contrapès al western turístic.

De la mateixa manera que molts fillets abandonen els estudis perquè aconsegueixen una feina, els llicenciats de moltes carreres de ciències i de lletres es llencen a l’ensenyament perquè no veuen cap més sortida laboral que aquesta, sense vocació d’ensenyants. Si el teixit empresarial apostés per la Investigació i el Desenvolupament (l’I+D, que a Espanya està al nivell de les empreses eslovaques, portugueses, poloneses i fins i tot per davall de les empreses hongareses) ben segur l’oferta per llicenciats seria molt més gran i diversa. Per altra banda, pel que fa al sector públic, si la nostra Comunitat Autònoma estàs finançada correctament podria generar també en l’àmbit de la funció pública moltes més oportunitats laborals interessants pels llicenciats. Els rams de la protecció del medi ambient i el sociosanitari necessiten de professionals en ciències, com també en necessiten de lletres en els museus, els arxius, les biblioteques, els centres de gestió cultural..., els quals tots i sense excepció a les illes estan mal dotats en recursos humans i econòmics.

Entenc la situació depressiva dels docents, però cal treure coratge per canviar les coses. Amb l’ immobilisme segur que no s’aconsegueix res i sense millores és condemnar a les generacions que vénen a perpetuar o fins i tot a empitjorar la situació.