De què anam?

No tot s’acaba amb jures de bandera

Valorar:
Visto 195 veces

Ahir despús-ahir, escoltant les inversions que haurà de fer el Consell de Menorca per recuperar el Llatzeret del Port de Maó, pensava què punyetes hi ha fet allà durant tants d’anys el Ministeri de Sanitat. Un recinte sanitari que és un dels dos o tres més interessants de l’Europa del segle XIX, sembla que fins ara ha servit només perquè els funcionaris públics i qualque ministra hi anassin a torrar-se la panxa.

És evident que a part de la zona que empraven com a hotel i la desafortunada piscina de l’exterior, van demostrar poc interès pel conjunt del recinte, que en un país que valoràs el seu patrimoni estaria en perfecte estat de conservació. Podríem dir la mateixa cosa de la fortalesa de la Mola, de l’Estació Naval o de l’Hospital Militar.

Aquests quatre conjunts acumulen tant de pes històric i arquitectònic que ells tots sols ja justificarien que Menorca fos un dels destins culturals més importants de la Mediterrània. Però, és evident que no hi ha hagut cap interès per part de a qui li corresponia, que és l’Estat espanyol, per la seva conservació. I aquesta evidència es podria fer extensiva al patrimoni arqueològic de l’Illa. Reunir més d’un miler de recintes prehistòrics importants en un territori tan petit és una cosa excepcional que mereixeria, si més no, un respecte.

Mantenir i recuperar tant de patrimoni és un objectiu impossible per a l’administració local, i encara més quan els ingressos que genera l’autonomia balear se’ls queda en una bona part l’Estat. Que Menorca tengui aquestes necessitats no és cap accident ni cap casualitat. És el resultat del paper que la seva situació geogràfica li ha comportat. I si en el seu dia l’Estat espanyol va estar interessat en recuperar l’illa dels britànics o en construir les gran obres del Llatzeret o la Mola, ara té l’obligació de fer-se càrrec del seu manteniment. O al manco, açò és el que s’espera en un país que tengui un mínim interès per la conservació del seu patrimoni històric.

Però aquí sembla que el món funciona del revés. Visualitzant la jura de bandera que es va armar fa uns dies enmig de la plaça des Castell, era inevitable pensar en el patrimoni que ha generat la presència militar a Menorca. Construccions de tota casta –alguna d’elles inútil des del primer dia-- que avui són inseparables de la història de l’Illa i, també, de la història d’Europa. Però sembla que l’Estat no tengui cap responsabilitat sobre aquesta realitat, a part de promoure jures de bandera. Al contrari, si no vaig errat, s’ha espolsat de damunt aquells recintes que no es podien vendre i ha intentat subhastar els que podien tenir valor mercantil.

I en reté encara, per mitjà del ministeri militar, alguns de ben sorprenents. Els de l’Esplanada de Maó, per exemple. Una plaça que podria ser la més magnífica mostra de la història de Menorca, manté unes instal·lacions militars que costa creure que siguin necessàries per a un exèrcit que avui té una presència ridícula –en nombre-- a l’Illa.

Potser seria hora de demanar quin és l’ús que es fa de les dues residències militars –d’arquitectura espantosa-- que envolten l’antic quarter i quina necessitat es té del propi quarter. Que, per cert, és una bona mostra de l’arquitectura militar britànica, per més que una desafortunada intervenció de l’ajuntament maonès l’amagui darrere dels barracons amb què va escanyar la gran plaça. I sortint de Maó, també seria interessant tenir informació exacta sobre quin és l’ús i la necessitat de l’estens recinte de l’antic castell de Sant Felip o de les casetes que hi ha vora mar a la Mola, separades ara per una reixa.

I si és el cas que l’ús d’alguns d’aquests monuments històrics no té cap justificació estratègica o de necessitat evident per a l’exèrcit, ja seria hora que, com a patrimoni públic que són, retornassin al seu legítim propietari, que és la ciutadania. I açò no vol dir, naturalment, que l’Estat espanyol no continuï tenint la obligació de destinar-hi els recursos econòmics necessaris per al seu manteniment. Són les conseqüències de voler tenir la sobirania d’un territori. Que no tot s’acaba amb jures de bandera.